MELILLA / NADOR Novembre 2022
Tanques infinites, inexpugnables i temptadores, tanques dobles, triples i quàdruples, concertines prohibides, rebregades i afilades, concertines lacerants, torturadores i vexatòries, càmeres intel·ligents, infraroges i omnipresents, càmeres estúpides, falses i espatllades, torres de vigilància amb aire condicionat i garites ronyoses amb guardes avorrits, fossars en excavació permanent i fossars aptes per cocodrils. Benvinguts a Melilla, una de les fronteres del jardí europeu en territori africà.
Les tanques, les concertines, les càmeres, les torres i els fossars són portes al camp mastodòntiques per barrar l’accés als ‘altres’, a aquells que no volem conèixer. No volem saber els motius pels quals es juguen la vida creuant mig continent. No ens interessen les seves guerres ni la seva fam. No volem reconèixer el seu dret a tenir una vida millor. Una vida de la qual nosaltres gaudim per pura casualitat genètica.
I els pocs que ho aconsegueixen, després de patiments innombrables durant el trajecte fins arribar a les tanques, les concertines, les càmeres, les torres i els fossars, han de donar explicacions i a justificar els seus motius per abandonar les seves llars, les seves famílies i confiar que els sigui concedit un salconduit provisional que els permeti malviure, amb l’ai al cor, al jardí europeu.
A territori marroquí, al peu del massís del Gurugú, refugi insà d’aquestes persones que esperen la seva oportunitat d’escalar la tanca, esquivar les concertines, burlar les càmeres, evitar els guardes avorrits i superar els fossars, hi havia una xarxa de solidaritat de la població local. Petits comerços on podien comprar menjar, proveir-se d’aigua i carregar els mòbils. Però la pressió de la policial marroquina els ho fa molt difícil.
Milers de drames humans passen cada dia en aquesta frontera. Com el cas d’una dona embarassada que havia llogat els baixos d’una casa a Nador. Els propietaris havien tancat la porta per fora amb un cadenat perquè la policia no sospités que hi havia algú. La dona es va posar de part, sola, i no s’atrevia a cridar demanant ajuda. Quan van arribar els propietaris era massa tard, el nadó havia nascut mort.
I el problema no és si els morts del 24 de juny es van produir en territori espanyol o marroquí, ni que els intents d’accedir al jardí europeu es consideri un atac a la sobirania nacional, ni que el ministre Marlaska estigui a la corda fluixa per la seva gestió, ni que el rei Mohamed tingui el seu palau de Nador a punt per si un dia li ve de gust anar-hi. La qüestió és que les tanques, les càmeres, les torres i els fossars fan la funció de filtre mortal del nostre racisme i ens permet continuar vivint en la nostra bombolla mentre malbaratem hores i hores debatent si la pilota va sortir de la línia de fons, si el penal va ser just o si el gol va ser en fora de joc.
Aquesta realitat es produeix a poc menys de dues hores de vol de Barcelona. Ryanair ofereix més d’un vol setmanal per poc més de 100 € des de la Terminal 2 de l’aeroport d’El Prat. És un trajecte que fan sovint joves cooperants que dediquen els millors anys de la seva vida a lluitar contra la infàmia de les tanques, les càmeres, les torres i els fossars. Treballen a ONG que donen suport legal als migrants, a organitzacions religioses que atenen les necessitats mèdiques dels ferits i a organismes internacionals que visibilitzen el problema. I ho fan malgrat els impediments del govern marroquí, la desídia de les autoritats espanyoles i el desinterès de la societat de Melilla, massa acostumada a viure al costat ‘bo’ protegits de les feres de la jungla.
Roger Valsells 