Traducció al català del llibre ‘Sarajevo mon amour‘
La guerra de Bòsnia des de dins: les memòries de Jovan Divjak, el general d’origen serbi que va liderar la defensa de Sarajevo.
Informe de lectura escrit per la professora universitària Montserrat Arbós Figueras:
El 8 d’abril de 1992, Jovan Divjak va prendre la decisió de quedar-se a Sarajevo i integrar-se a l’Estat Major del nou exèrcit bosnià, l’Armija, en la defensa del país multiètnic que coneixia des que era petit. El mateix dia, el seu amic el coronel Stojan Ilic, serbi com ell, va decidir tornar a Sèrbia. “Vaig intentar convèncer-lo que el seu lloc era amb nosaltres, a Sarajevo”. A desgrat fins i tot d’ell mateix, Jovan Divjak, el general, l’home que va assumir la defensa de la capital de la nova República de Bòsnia i Hercegovina, va personalitzar com ningú el caràcter democràtic, multiètnic i conciliador de la Jerusalem dels Balcans davant l’agressió salvatge dels homes de Karadzic, Mladic i Milosevic. “Tota la meva vida era a Sarajevo: la meva família, els meus amics, el meu barri. Tinc una jove musulmana i una altra croata. Què hi hauria fet, jo, a Sèrbia?”
Sarajevo, mon amour no són unes memòries a l’ús. Amb un format d’entrevista i de la mà de la prestigiosa periodista francesa Florence La Bruyère (corresponsal del diari Libération i de Radio France i Radio France Internationale), el llibre ens descobreix allò que és essencial per entendre la visió del món del protagonista —els seus origens; el paper de la religió a la seva família; els anys de formació militar a Belgrad durant les primaveres croata i sèrbia de 1971 (filles de la Primavera de Praga); la figura del mariscal Tito, de qui va ser membre de la guàrdia personal; el seu nomenament com a comandant d’esquadró a l’Escola Militar de Sarajevo— i allò que és essencial per entendre com es va viure la guerra de Bòsnia des de dins, al front i a la ciutat.
Amb una profusió de noms, de dates i de dades envejable, Divjak fa un repàs històric, personal i també polític de la situació a Bòsnia i Hercegovina des de la primeria de 1991, quan l’SDS de Karadzic proclama “una regió autònoma sèrbia” dins del país, fins a la primera dècada d’implementació dels acords de pau de Dayton. I ho fa sense estalviar-se adjectius ni opinions, amb la mateixa franquesa i honestedat amb què, durant la seva carrera com a número dos de l’Armija, va enfrontar-se al govern bosnià quan va creure que queia en la mateixa deriva excloent i etnicista que aquells que assetjaven el país.
Els capítols d’aquesta segona part permeten conèixer amb detall les paupèrimes condicions amb què l’exèrcit bosnià va fer front al conflicte, les aliances temporals al front amb les forces croates o sèrbies segons calgués aturar uns o altres i, sobretot, com els sarajevites van poder resistir, física, anímica i culturalment a mil dos-cents seixanta dies de setge (més llarg que el de Leningrad) i, especialment, com ho van resistir els sarajevites serbis. L’anàlisi que fa del país l’any 2003 apunta tots els reptes socials i polítics que el país, avui, encara no ha sabut resoldre, començant per l’educació per la pau, àmbit al qual Divjak ha dedicat la seva vida des que l’exèrcit el va llicenciar.
Ara, abril del 2020, mentre la pandemia planetaria del coronavirus continua, estic asseguda a Grbavica, Sarajevo, al mateixa lloc que, aleshores, abril del 1992, va començar el setge de la ciutat. Sobreviure al setge de quatre anys, fa que els meus amics pensin que sóc veterana i que ara, en el moment de l’atac del coronavirus, tinc la solució per la supervivència. Des del 1992 al 1996 vam inventar solucions per a esquivar perills constants i persistents com els franctiradors i les granades. Tot això sense electricitat, aigua, calefacció, telèfon, correu, menjar, escoles, roba, calçat ni cap mena d’institucions que ens poguessin ajudar. Una vida de ruleta russa permanent amb una probabilitat molt alta de morir assassinats per un franctirador o per l’explosió d’una granada. Els meus amics pensen que tinc un mètode per superar la por que ens pot ajudar ara a sobreviure i que es pot adaptar a les circumstàncies d’aquesta nova normalitat. Continuar llegint
Roger Valsells 
You must be logged in to post a comment.