Suada Kapić, Sarajevo 1952, va viure la Guerra dels Balcans (1991-1995) com a refugiada a la seva pròpia ciutat. Kapić és directora teatral i fundadora del projecte Fama, el primer mitjà de comunicació multimèdia de l’antiga Iugoslàvia. La guerra va estroncar el projecte però Suada se’n va sortir i ara ens escriu una carta d’ànims.
““Ara, abril del 2020, mentre la pandèmia planetària del coronavirus continua, estic asseguda a Grbavica, Sarajevo, al mateix lloc que, aleshores, abril del 1992, va començar el setge de la ciutat. Sobreviure al setge de quatre anys, fa que els meus amics pensin que sóc veterana i que ara, en el moment de l’atac del coronavirus, tinc la solució per la supervivència. Des del 1992 al 1996 vam inventar solucions per a esquivar perills constants i persistents com els franctiradors i les granades. Tot això sense electricitat, aigua, calefacció, telèfon, correu, menjar, escoles, roba, calçat ni cap mena d’institucions que ens poguessin ajudar. Una vida de ruleta russa permanent amb una probabilitat molt alta de morir assassinats.
Però, aquest monstre té uns altres elements. En aquell 1993 nosaltres anomenàvem invisible a aquell enemic de Sarajevo (la ciutat era primera línia, i aquells que l’apuntaven estaven al voltant: invisibles), ara tothom fa servir aquesta expressió per a referir-se al coronavirus. Avui en dia, tot pot ser mortal. Tot el que toquis, el que inhalis, per on caminis, el que intercanviïs, el que compris … Per tant, l’amenaça mortal de l’enemic invisible d’aleshores també és l’amenaça mortal de l’enemic invisible ara.
Amb gran la diferència que ara tenim algunes botigues obertes i les noves tecnologies, altament desenvolupades, ens permeten comunicar-nos amb tot el món. La similitud és que ara també hem vist com tot s’ha capgirat en 24 hores davant els nostres ulls, igual com aleshores. Però nosaltres, els ciutadans de Sarajevo, aleshores vam inventar una nova manera de viure com un moviment de resistència. Ara rebo innombrables vídeos creatius i enginyosos sobre com gent de tot el món se salva a si mateixa, i a la seva família, en situacions de confinament amb el teletreball, les visites online als museus, els cursos i l’esport per internet, els festivals virtuals, l’accés millorat als fons de les biblioteques…
Aleshores, tot això no estava al nostre abast. Havíem de córrer pels carrers i jugar-nos la vida per anar a un festival de cinema o assistir a obres de teatre il·luminades amb torxes. Ens dedicàvem a construir la típica casa bòsnia de mida real, observàvem escultures de filferro que s’alçaven a l’altra banda del riu, plantàvem horts de supervivència, trobàvem aigua i fabricàvem electricitat a una ciutat sense subministraments… Ara, amb un clic, accedim a tot un món virtual i no estem sols. Aleshores, per qualsevol cosa que necessitàvem, calia temps i un esforç enorme.
Però aleshores nosaltres vam guanyar! Avui en dia, als ciutadans de Sarajevo de la generació 92-96 (aquells que vam viure sota el setge) els anomeno la ‘generació dels guanyadors’. Nosaltres, individualment i col·lectiva, vam guanyar a la por, vam sobreviure. I la cultura, en totes les seves formes, va esdevenir essencial. Ara, arreu del món, tothom expressa aquesta mateixa necessitat. Els artistes, els creadors, els escriptors, els universitaris i també els ciutadans de peu demostren un increïble talent amb la voluntat i el desig de seguir endavant amb les seves vides amb la cultura que, també, és garantia de la supervivència mental.
L’any 2020, la ‘generació dels guanyadors’ som la prova que és possible superar una situació extrema y, fins ara, desconeguda preservant la salut mental i seguir sent humans.
Avui donem gràcies a tot el personal mèdic, als conductors, als botiguers i, als treballadors essencials, a tots els voluntaris, gent extremadament valenta que ens permeten sobreviure físicament a aquest atac.”
Roger Valsells 