Wallrafejar i la síndrome Vinader

La publicació del llibre Cabeza de turco del periodista i escriptor Günter Wallraff l’any 1985 va tenir un gran impacte a la societat Alemanya. No només per haver posat al descobert el racisme dels empresaris, l’església i l’administració del país sinó també pel mètode emprat per aconseguir la informació. L’autor va alterar el seu aspecte físic i va falsejar la seva identitat per adoptar la d’Alí, un treballador turc disposat a acceptar les pitjors feines a fàbriques, constructores i laboratoris alemanys posant en risc la seva salut.

Jo crec que la decisió personal del Wallraff no és qüestionable. És com si algú decideix fumar tres paquets de cigarrets al dia o es dedica a practicar un esport de risc que posa en perill la seva vida. El que és rellevant són els motius que el van portar a prendre la decisió i el fet que, amb més o menys dificultats, el periodista ha pogut seguir exercint la seva professió fins als nostres dies. És cert que l’escriptor va patir el racisme i el tracte inhumà dels seus caps, però també ho és que podia abandonar en qualsevol moment i recuperar la seva identitat. 

L’any 1985, Alemanya encara estava dividida en dos blocs. Les investigacions del llibre fan referència a empreses de la República Federal Alemanya, RFA, el bloc capitalista. Poques setmanes després de l’escàndol inicial, les autoritats van reaccionar prenent mesures concretes. Es van crear comissions d’investigació i unitats d’inspecció per a les empreses des del ministeri del Treball i Assumptes Socials, l’empresa Thyssen va contractar enginyers de seguretat que van millorar les condicions laborals, molts treballadors il·legals van aconseguir contractes de treball i els restaurants Mcdonald’s del país van millorar les condicions higièniques.

Les conseqüèncis de la publicació del llibre van ser possibles perquè va ser escrit a la RFA, un país on el dret a la informació i la llibertat de premsa estaven, en principi, garantits i protegits. Què hauria passat si un periodista de la República Democràtica Alemanya, RDA, hagués abordat un projecte similar a principis dels anys vuitanta? La pregunta és utòpica perquè la manca de llibertat d’expressió dels països del bloc comunista haurien fet impossible que el llibre sortís a la llum. El ressò mediàtic posterior també hauria estat inexistent. 

Cabeza de turco no va ser el primer projecte de Wallraf. Des dels anys seixanta havia escrit reportatges sobre grans empreses alemanyes, entre elles Thyssen, publicats al diari sindical Metall i, posteriorment, en format llibre. El 1969 va escriure 13 Reportajes indeseables on explica, per exemple, la seva teràpia contra l’alcoholisme o la vida d’un sense sostre. Als anys setanta va ser empresonat a Grècia durant una protesta contra la dictadura militar i, en sortir, va escriure un llibre sobre el feixisme. Els anys setanta es va infiltrar a la redacció del totpoderós diari Bild per denunciar les males pràctiques periodístiques.

En una entrevista concedida a la revista digital Jotdown el maig del 2018, Wallraf reconeixia que aquest era el projecte que li havia portat més problemes personals. “Bild y la editorial Springer en aquella época dominaban la sociedad. Influían en el pensamiento de la gran mayoría de la gente. Creaban continuamente enemigos para la sociedad. Con formar parte de la izquierda ya lo eras. A cualquier político socialdemócrata un poco crítico ya lo machacaban.“ Wallraff va escriure tres llibres sobre les mentides i els mètodes d’investigació bruts del diari: La noticia de primera plana. El hombre que fue en Bild Hans Esser publicat el 1977, Testigos de cargo. La descripción de Bild el 1979 i El manual de Bild l’any 1981. La poderosa empresa editora del diari, Axel Springer AG, va demandar Wallraff en nombroses ocasions però això no li va impedir seguir investigant i publicant. “Surgió una campaña llamada «Ya no leemos Bild», donde firmaron muchos políticos, sindicalistas y gente importante y perdieron un millón de lectores.” La reacció furibunda de l’editorial va incloure demandes judicials, la intervenció del telèfon privat del periodista, seguiments personals i intents d’impedir la publicació dels llibres. 

El Tribunal Suprem d’Alemanya, en una sentència que porta el nom de Wallraff, va  avalar el mètode d’investigació emprat pel perquè les informacions aconseguides treien a la llum injustícies greus que afectaven la societat. El dret a la informació preval sobre qualsevol altre. Avui en dia es fa servir el verb wallrafear per referir-se a tot aquell que es camufla per aconseguir fer aflorar la veritat.

És evident que la societat alemanya en particular va sortir beneficiada de la publicació del llibre, però és aquesta la feina del periodista? Des de la denúncia satírica que va fer Charles Chaplin l’any 1935 de la mecanització dels llocs de treball a la pel·lícula Tiempos modernos, fins a la utilització il·legal de càmeres ocultes per a exercir un suposat periodisme d’investigació a la tele escombraria dels nostres temps, els periodistes, i alguns artistes, han envaït terrenys aliens a la seva professió per a treure els draps bruts del poder. L’Estat té l’obligació de vetllar per la salut i la seguretat dels seus ciutadans però no sempre ho fa. En aquest cas les investigacions de Wallraff van arribar on no ho feia l’administració. Segurament les condicions de treball a les fàbriques alemanyes haurien acabat millorant amb el temps per efecte de la pressió social, per les denúncies dels sindicats, d’ONG o de partits d’esquerra però el llibre va ser útil per guanyar un temps preciós. 

Hi ha molts periodistes d’investigació que no tenen tanta sort com Wallraff. L’autor de Cabeza de turco es  pot considerar un afortunat. Està viu i segueix en actiu investigant i escrivint sobre les condicions de treball a call centers alemanys, a empreses de missatgeria o grans superfícies com Lidl

Segons el baròmetre de Reporteros sin Fronteras, només l’any 2019 han sigut assassinats trenta-nou periodistes i 236 més han sigut empresonats a tot el món. A Rússia, per exemple, Anna Politkóvskaya va ser assassinada a quaranta-vuit anys a Moscou per les seves crítiques al conflicte de Txetxènia. És només un dels cinquanta-vuit periodistes que han perdut la vida a aquell país des de l’any 1992, segons el Comitè per a la protecció dels periodistes, CPJ, una organització amb seu a Nova York. A Mèxic, la guerra oberta entre els narcotraficants i l’Estat ha costat a vida de més de cent setze periodistes des del 2006. La majoria de casos queden impunes. Un altre autor que s’ha jugat la vida és l’italià Roberto Saviano. El periodista i escriptor nascut a Nàpols es va infiltrar al món de la Camorra italiana per descriure l’imperi empresarial i delictiu d’aquest grup mafiós al celebrat llibre Gomorra. Saviano necessita protecció permanent i és molt conscient que, tard o d’hora, serà assassinat per la màfia. En aquest cas, l’aval judicial del seu mètode de treball, no li servirà per salvar la vida. 

Més a prop de casa nostra val la pena destacar el cas d’un periodista compromès en la lluita antifeixista. Xavier Vinader. Nascut a Sabadell l’any 1947, també es va dedicar al periodisme d’investigació i de denúncia però, l’entorn polític, social i judicial espanyol, el va condicionar molt més que a Wallraff. 

Vinader va començar col·laborant en diverses publicacions del Vallès fins que, el 1974, va fer el salt a la premsa barcelonina amb la publicació de dos articles a Mundo Diario i el Correo Catalán sobre la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya. Els seus articles van provocar el llançament d’un artefacte incendiari contra el seu domicili el 9 de juliol 1975 per part d’una organització ultradretana anònima. El de Sabadell va seguir denunciant la violència i les complicitats de l’extrema dreta des de la revista Primera Plana, dirigida per Manuel Vázquez Montalbán, i, a partir de 1978, a Interviú del Grupo Zeta. A Intervíu Vinader va publicar un total de cent quaranta articles sobre la màfia italiana, entrevistes amb dirigents de les SS o amb el matrimoni Marcos a Filipines o  les actuacions de grups d’incontrolats de l’extrema dreta a Euskadi, embrió dels GAL.

Són aquestes informacions per les quals va ser demandat, juntament amb el seu confident Francisco Ros Frutos. Xavier Vinader va fugir a Londres amb el suport del director de la revista, Eduardo Álvarez Puga, convertint-se en el primer periodista exiliat i pres de la democràcia espanyola. Durant els quatre anys d’exili va continuar investigant redactant grans reportatges i aconseguint exclusives sobre la guerra d’Afganistan, les presons de la Xina o la guerra bruta de l’Estat britànic a Irlanda del Nord.

El mes de novembre del 1983, el Tribunal Constitucional va denegar el recurs d’empara demanat per Vinader. El periodista es va entregar el febrer 1984 i va ingressar a la presó de Carabanchel on va romandre fins que, el març de 1984, el govern socialista li va atorgar l’indult. Durant el mes i mig que va estar pres, Amnistia Internacional el va declarar pres de consciència i el govern socialista de Felipe González va rebre peticions de llibertat de dos estats dels Estats Units i dels governs del Canadà, França, República Federal d’Alemanya, Àustria, Suècia, Bèlgica, Holanda, Finlàndia, Suïssa, Gran Bretanya, Tailàndia i Equador.

A la sortida de la presó va continuar amb la seva tasca de periodista d’investigació publicant articles sobre els GAL, escrivint el llibre Operación Lobo, basat en les seves entrevistes a Mikel Lejarza, agent secret de la policia espanyola, que s’infiltra a ETA i va exercir de professor a la Universitat Ramon Llull. Va morir de pneumònia a seixanta-vuit anys el 9 d’abril de 2015.

En una entrevista de Xavier Montanyà —autor d’El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta—, Vinader feia balanç del seu cas: “Jo penso que el meu processament és el final d’una etapa de periodisme d’investigació. És un punt d’inflexió. A partir d’aquí, s’instaura el que a les redaccions es deia, en una època, la ‘síndrome Vinader’, que és el que volien. Que quan et posessis davant del teclat a escriure determinades coses, pensessis: ‘mira el que li va passar a aquest, que va estirar massa el fil’. És clar, això frena. Què propicia? L’autocensura (…) Molts dels periodistes que eren a la mateixa trinxera que jo van començar a practicar l’autocensura, que després ha anat a més”.

Alemanya va adoptar el terme Wallrafejar per referir-se a les persones que es disfressen per aconseguir informació, a treure a la llum els draps bruts mentre que aquí identifiquem l’autocensura dels periodistes amb la ‘síndrome Vinader’.

Leave a Reply

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s