La lenta dissolució de Bòsnia i Hercegovina

Els joves nascuts després de la guerra dels anys noranta educats en escoles segregades lluiten per normalitzar un país contaminat pels ressentiments cíclics, la corrupció i les magres perspectives de futur. ROGER VALSELLS 

L’Avdo Zec és musulmà, té 28 anys i viu a Gornji Vakuf-Uskoplje, una ciutat de 25.000 habitants a dues hores de Mostar, cantó de Bòsnia Central. L’Avdo va perdre el seu pare durant la guerra però lluita per superar els traumes del passat. 

L’escola de Gornji Vakuf-Uskoplje on va estudiar l’Avdo és una de les 58 escoles de Bòsnia i Hercegovina (BiH) amb el sistema educatiu anomenat ​Dues escoles sota un mateix sostre​. Dos accessos diferents separen als alumnes segons la seva ètnia. L’Avdo entrava per la porta dels alumnes bosnians musulmans cap al primer pis, i els alumnes croats catòlics accedeixen al segon. El centre té dues estructures administratives separades amb dos directors, dos pressupostos diferenciats, dos claustres de professors i un temari diferent per a cada grup ètnic. 

La convivència entre les comunitats de serbis, croats i bosnians durant la postguerra a Bòsnia i Hercegovina (BiH)era molt difícil i d’aquesta manera es pretenia afavorir el retorn de les famílies desplaçades als seus llocs d’origen. L’esperit original del sistema era que els joves estudiessin sota un mateix sostre però escolaritzats amb professors de la seva ètnia. Els acords de Dayton del 1995 havien imposat noves fronteres fruit de conquestes militars i van forçar la convivència entre gent que, fins feia dos dies, s’estava matant. 

El temari de les classes d’història d’aquestes escoles no incloïa els anys noranta. El més habitual era que la història s’acaba l’any 1992. Va ser una estratègia premeditada per evitar tensions. En aquests moments està canviant. Al Cantó de Sarajevo, per exemple, tracten d’ensenyar la història dels noranta. A Banja Luka, amb majoria sèrbia, s’ensenya el temari dictat per Belgrad. Els estudiants de la zona que no són serbis, van a la mateixa escola i aprenen amb les normes de la República de Srpska o estudien a escoles de pobles veïns. 

“El nostre sistema educatiu està basat en la divisió. L’educació s’ha convertit en una arma política i en una font de corrupció” explica l’Avdo. L’any 2016 Bòsnia i Hercegovina va invertir uns 874 milions de dòlars en educació, el 4,42% del seu PIB. Una xifra similar a Sèrbia i Croàcia però lluny del 7,2% de Finlàndia. La major part d’aquests diners s’inverteixen en salaris de professors. Un pastís massa temptador per les autoritats dels cantons locals encarregades de gestionar el pressupost. Aquests polítics afronten eleccions cada quatre anys, alternades amb les generals, i no estan interessats en una reforma que impliqui reduir el nombre de professors i, per tant, el nombre de votants. La tendència de l’última dècada marca una baixada important en el nombre d’alumnes en contrast amb un increment en el nombre de professors. “L’escola era un lloc perfecte per barrejar-nos però no ens deixaven. Ens feien veure que els altres nens eren com d’un altre planeta. Nosaltres vam demostrar que podíem ser amics amb els croats.” 

La Melina té 16 anys i també viu a Gornji Vakuf-Uskoplje, És la primera vegada que li fan una entrevista i està nerviosa. Melina no és el seu nom real. M’ha demanat, gairebé exigit, que no el publiqui. Ens trobem a la plaça principal de la ciutat. “Perquè has vingut a Bòsnia​?​ Sobre què escriuràs? Per a quin diari? Com és Barcelona? Tens fills? On aniràs després?” El torrent de preguntes de la Melina és aclaparador. És una nena curiosa, desperta i intel·ligent fascinada per la cultura asiàtica, especialment per la música pop de Corea del Sud i pels jardins japonesos. Quan li explico que molts japonesos practiquen dues religions tan diferents com el sintoisme i el budisme de manera simultània, obre els ulls com unes taronges amb cara d’incredulitat. 

Pregunto a la Melina si té amics croats. Baixa la mirada i em respon: “No. Si els veig pel carrer, els dic hola però mai he parlat amb ells.” Quan va néixer la Melina, feia deu anys que havia acabat la guerra. Les seves referències de què va passar provenen de la seva família i de l’escola segregada. “Sempre ha sigut així d’ençà que vaig començar l’escola. Per mi és normal però gent del meu entorn em diu que no és normal.”​ La Melina parla un anglès gairebé perfecte i treballa als estius per l’ONG nord-americana ​The peace idea ​dedicada a fomentar la convivència entre nens cristians i musulmans. La seva feina és fer de traductora entre els cooperants i els nens que durant l’any viuen realitats paral·leles. “M’agrada conèixer gent diferent. Aquí ens passem la vida buscant a persones que siguin igual que nosaltres. Ens perdem moltes coses. No m’agrada això. Ho trobo avorrit. A mi m’agradaria viure en un país normal”. 

Gornji Vakuf-Uskoplje va ser l’escenari de durs combats durant dos anys (1992-94) entre els bosn croats católics i els bosnians musulmans. La seva ubicació estratègica, a dues hores i escaig de Mostar, Sarajevo o Split, la va convertir en un punt vital per la logística de les forces de protecció de les Nacions Unides, UNPROFOR. La població l’any 1993 a l’inici del conflicte estava formada per 10.000 croats i 14.000 bosnians. No està clar com van començar, uns acusen els altres. Els croats del HVO (Comitè de Defensa Croat) es van posicionar als turons que volten la ciutat des d’on disparaven als bosnians de l’Armija (Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina). A finals del 1993, l’Armija va aconseguir fer fora al HVO. 

Passejar pel carrer principal de la ciutat és fer una immersió en la història recent d’aquest país. Mesquites a un extrem i esglésies catòliques a l’altre. No hi ha cap frontera ni cap separació física entre les dues comunitats. Alguns edificis amb impactes de bala a les façanes i cartells que alerten de la presència de mines als turons que voregen la ciutat, són les úniques evidències de la guerra. És difícil endevinar qui és croat i qui és bosnià. No hi ha diferències en la fesomia entre musulmans i croats de BiH, de la mateixa manera que no hi ha pràcticament cap diferència entre l’idioma que parlen els serbis, els croats i els musulmans encara que hi ha molts polítics que insisteixen a destacar-les. 

Jasminka Drino, d’origen croat, va ser professora de l’escola de Gornji Vakuf-Uskoplje. Lluitadora per trencar barreres ètniques en l’ensenyament, ha aconseguit el reconeixement internacional pel seu activisme per la pau. “Les escoles segregades funcionen com a fàbriques d’adoctrinament perquè els alumnes pensin igual que els polítics que gestionen el sistema educatiu. Les escoles no són independents. Tot està polititzat.” Les competències d’educació a BiH estan transferides als cantons locals i els polítics utilitzen el seu poder per pagar favors i assegurar-se la reelecció. 

“Hi ha gent que prova de canviar la situació des de dins, com feia jo quan era professora, però són excepcions puntuals. Per exemple el cas de Jajce”. Aquesta població de trenta mil habitants, a poc més d’una hora de Gornji Vakuf Uskoplje, és un cas històric de convivència entre les diferents comunitats. Els alumnes de primària estan segregats en dues escoles però, als dos centres municipals de secundària, s’imparteix un temari únic. L’estiu del 2016 les autoritats del cantó de Bòsnia Central van anunciar la creació d’una tercera escola per alumnes bosnians i separar als estudiants que fins aleshores havien conviscut a la mateixa aula. El consell d’estudiants es va mobilitzar per impedir-ho amb l’slogan ​Segregation is a bad investment ​(La segregació és una mala inversió). Malgrat l’escepticisme inicial, les pressions de les seves famílies i el seu entorn, els estudiants de Jajce van aconseguir aturar la construcció d’una escola segregada després d’un any de mobilitzacions. 

El caos del sistema educatiu és un reflex de la situació del país. El sistema polític actual a Bòsnia i Hercegovina es basa en una democràcia de consens. La idea inicial era que ni els bosnians, ni els serbis, ni els croats no poguessin dominar-ho tot sols. Per això es va crear una Constitució on s’ha d’arribar al consens total per a crear o modificar qualsevol llei. El parlament està presidit de manera rotatòria cada vuit mesos per les tres comunitats. El problema sorgeix quan hi ha polítics que no volen treballar junts i provoquen el bloqueig del sistema. Els serbis del parlament bosnià, per exemple, van votar en contra de la sol·licitud d’ingrés de BiH a la Unió Europea. Es requereix una majoria amplia per a iniciar el procés negociador i per tant un 30% de serbis boicotegen qualsevol iniciativa en aquest sentit. 

Nicolas Moll és un historiador alemany expert en cooperació intercultural. Resident a Sarajevo des de l’any 2007 crida l’atenció sobre l’error de reduir el conflicte dels anys noranta a una guerra per motius religiosos entre serbis i musulmans o croates, “va ser molt més complex.” Al començament va ser una guerra pel territori. Sèrbia es va negar a acceptar els resultats del referèndum d’independència que s’havia celebrat a Bòsnia i Hercegovina el febrer del 1992 seguint l’exemple dels d’Eslovènia i Croàcia. Com es divideix el territori de BiH? Han de marxar els serbis que hi havien viscut tota la vida? Es poden quedar? Estaran segurs? I els croats? No oblidem que Bòsnia ha sigut el territori amb més barreja d’ètnies per raons històriques. Els nacionalistes intransigents no volien saber res de cedir el seu territori dins de BiH. Per fer-ho van emprar la violència. Es mata a la gent, es destrossa la seva casa i els familiars que han sobreviscut no tornen mai perquè s’ha originat l’odi i la sensació que mai es podrà tornar a conviure. 

La guerra de Bòsnia no va acabar amb la victòria militar d’un dels bàndols, va acabar amb un compromís polític imposat des de l’estranger. “Els que volien destruir Bòsnia i Hercegovina no ho van aconseguir, en el sentit que encara existeix com a país però, al mateix temps, està molt dividit amb fronteres ètniques i nacionals i, per tant, es pot afirmar que els nacionalistes van aconseguir gran part dels seus objectius. Separar a la gent. “ 

L’estancament del sistema polític actual provoca dos fenòmens preocupants. Per una banda l’emigració dels joves a l’estranger i per altra la desafecció dels joves que es queden per tot el que tingui a veure amb la política. Nicolas Moll és un observador privilegiat de la realitat bosnia. “Conec casos de gent que només pensa en la seva ‘micro vida’; els meus amics i la meva família. No és un fenomen exclusiu de BiH, crec que passa a molts països.” Si la majoria de gent es preocupa només de la seva ‘micro vida’ i es desentén de la vida pública, els polítics 

corruptes se n’aprofiten. En el fons és una manera de protegir-se. Els meus amics, la meva família és tot el que m’importa. No me’n refio dels gestors polítics i per tant em tanco amb el meu cercle. No canviaré el sistema però m’és igual. 

El record de la guerra impregna el dia a dia dels joves com l’Avdo Zec. Escolarització segregada, manca d’oportunitats laborals fora del circuit d’amiguisme i corrupció dels partits polítics i pressió per marxar per part dels parents i amics a l’exili. “Els últims cinc anys, molta gent que tenia el doble passaport bosnià i croat, ha marxat cap a Europa. Tenim tres grans fàbriques a la zona però els sous són molt baixos. Marxen perquè tenen el passaport europeu i per la pressió psicològica.” 

La població de Bòsnia i Hercegovina l’any 1991 era de 4,3 milions de persones. Al final de la guerra el 1995 havia baixat fins als 3,8 milions. Durant la dècada del 1997 al 2007 va gaudir d’un petit increment però, a partir del 2008, no ha deixat de caure fins als 3.323.929 habitants registrats l’any 2018 pel World Bank. 

La llengua és un altre element que es fa servir com a element per la divisió. Els lingüistes sostenen que es tracta d’una meta llengua amb diferents variants. No existeix la llengua croata cristiana, la llengua serbia ortodoxa o la bòsnia musulmana de manera individual però els nacionalistes radicals es neguen a acceptar-ho. Exageren les suposades diferències per provocar la divisió d’unes comunitats que han conviscut durant segles al mateix territori. 

Es calcula que la guerra va provocar la mort d’unes 100.000 persones i dos milions de desplaçats. Episodis tràgics com els setges de Sarajevo i Gorazde o el genocidi de 8.372 musulmans a Srebrenica marquen encara el dia a dia de la població. 

La Sedeta Salihovic va perdre el seu pare al genocidi de Srebrenica el juliol de 1995. Viu amb la seva mare al camp de refugiats de Mihatovici, el més gran de Bòsnia, des que tenia tres anys. La seva família va haver de marxar a peu de casa seva fugint de la campanya de neteja ètnica de l’exèrcit serbobosnià. Els musulmans van buscar refugi a Srebrenica confiant en la declaració de zona segura per part de l’ONU. En arribar a la ciutat els soldats serbobosnis, comandats per Ratko Mladic, van separar a la Sedeta i la seva mare del seu pare i les van embarcar en autobús rumb a Dubrava, zona Bòsnia, on van viure a un poliesportiu sense saber res del seu parent fins que, a principis del 1996, la Sedeta i la seva mare es van instal·lar al camp de refugiats de Mihatovici. 

La Comissió Internacional de Persones Desaparegudes (ICMP) col·labora amb els governs locals en la cerca i identificació de víctimes de la guerra. Una de les pràctiques dels serbobosnis a Srebrenica era la d’enterrar els cossos amb excavadores repartint trossos de cadàver en diferents fosses per a dificultar la identificació. També deixaven caure gossos i altres animals a les foses per confondre encara més als investigadors. 

Sis anys després del genocidi, els van comunicar que havien trobat restes del seu pare i les van enterrar a la primera cerimònia massiva al cementiri de Potočari, al costat de Srebrenica, el juliol de 2002. Deu anys després de l’enterrament, les van avisar que havien trobat un tros de cama i un tros de mà. No van voler tornar a Potočari. 

“Crec que separar els nens a l’escola és un bon sistema. Hi ha molts pares que no estan interessats en què els seus fills es barregin amb els ‘altres’ però també hi ha molts pares que no volen saber els detalls. Envien els seus fills a l’escola i no es preocupen de res més.” El pati de l’escola està al costat de la casa. Sentim els nens com juguen. “Quan jo estudiava primària a aquesta escola, els professors d’història o geografia eren els mateixos que els professors de música o qualsevol altra matèria i, per tant, no vaig aprendre res de música ni d’història.” 

El camp de Mihatovici, ubicat a vint quilòmetres de Tuzla, cent quilòmetres de Srebrenica, va arribar a allotjar a 1.350 famílies. Avui en dia només queden quatre-centes víctimes del genocidi però arriben altra mena de refugiats. “A mi m’agrada aquest lloc. Hi he viscut gran part de la meva vida. Vaig arribar-hi quan era molt petita. Estimo aquest lloc”. 

La Sedeta parla un anglès molt correcte. S’esforça per traduir les preguntes a la seva mare però aquesta sembla absent. La casa dels Salihovic al camp de refugiats és modesta però digne. Sala, cuina i menjador en un mateix espai, lavabo i dues habitacions. L’entapissat dels sofàs amb motius marins malda per aportar una mica de color en un entorn tètric. La televisió està engegada tot el dia. La mare fuma asseguda al sofà amb motius marins amb la mirada perduda. Sembla que tingui seixanta anys però només en té quaranta-nou. Tot el dia fuma. “La meva mare ha tingut una vida molt dura. És d’una altra generació, és com la seva mare o la seva àvia. No van poder anar a la universitat.” 

La Sedeta s’ha graduat com a Assistent Social per la Universitat de Tuzla i es casarà l’any que ve. Com a víctima del genocidi té dret a traslladar-se al nou edifici que el govern local està construint. Després enderrocaran el camp per evitar que sigui ocupat per altres refugiats. “Em vaig creuar amb un refugiat Siri a Tuzla. Estan espantats, no coneixen l’idioma ni saben on són. Nosaltres vam haver de fugir de Srebrenica però l’idioma era el mateix. Per a nosaltres va ser una mica més senzill.” 

La universitat pública, com la de Tuzla, segrega d’alguna manera als alumnes donant una importància excessiva a un idioma determinat o incidint en el temari. Els pares que no poden assumir la universitat privada acaben triant la més propera i assequible malgrat el biaix ètnic. Aquest fet va permetre que l’Adnan, musulmà, i el Boris, croat, es fessin amics. 

L’Adnan Pripoljac té 31 anys i treballa per l’ONG alemanya Schüler Helfen Leben (SHL). A dinou anys es va matricular a la Universitat pública situada a uns cinquanta quilòmetres de casa seva. El primer dia que va anar la parada de l’autobús es va trobar a en Boris, croat, actualment un dels seus millors amics. Van parlar per primer cop tot i que havíem viscut a cinc-cents metres de distància durant tota la vida. Es coneixien de vista però vivien dues realitats diferents anant a la mateixa escola. El Boris hi anava al matí i l’Adnan a la tarda. No havien tingut l’oportunitat de parlar abans. El primer dia es van presentar i van començar a coincidir diàriament a l’autobús cap a la universitat fins que es van fer amics. “Aquí vivim en dues realitats paral·leles. La gent tracta als ​altres​, com ​ells​, com ​enemics​, algú amb qui no s’han de barrejar. Per tant la idea inicial d’ubicar-los a un mateix edifici, s’ha revelat contrària als propòsits inicials.” 

La família juga un paper crucial en l’educació dels joves a qualsevol lloc del món. En el cas de l’Adnan, els va costar una mica acceptar el seu nou amic. “El meu pare sempre havia tolerat els altres grups ètnics perquè el seu millor amic era croat fins que va arribar la guerra i el va trair. Ell va tenir una gran decepció amb el seu amic i no vol que em passi el mateix.” 

Molts amics de l’Adnan, educats sota el sistema ​Dues escoles sota un mateix sostre, ​creuen que la divisió és quelcom normal i no veuen perquè haurien de lluitar-hi en contra. “No s’adonen que és del tot necessari que vagin a l’escola junts tenint en compte que hauran de viure a la mateixa comunitat i els convé aprendre dels seus veïns com més aviat millor.” 

Per Sasa Madacki, cap d’estudis de la Universitat de Sarajevo, el primer any a la universitat és un gran canvi per als joves estudiants. La gran majoria actua amb normalitat perquè veuen que els altres també ho fan. “Són uns grans comediants. La prioritat és integrar-se al grup, fan els possibles per adaptar-se. Però el més important és com conserven els seus pensaments, els seus valors.” És habitual veure parelles de diferents grups ètnics al campus. Un estudi realitzat a la mateixa facultat revela que és acceptable tenir amics, parella o treballar per algú d’un altre grup ètnic però quan la pregunta és si permetries al teu fill o filla casar-se amb algú d’una altra ètnia, la resposta és no. 

A les universitats més populars com la de Sarajevo és molt complicat entrar a les carreres de medicina o a les tècniques. Els pitjors alumnes van a parar a magisteri. “Quan acaben la carrera al cap de cinc anys aquestes persones eduquen als nostres fills. Si hi hagués alguna cosa que m’agradaria canviar, seria aquesta” afirma Madacki. 

La feina de Sasa Madacki consisteix a revisar i millorar el temari pels estudiants i les habilitats i el d’ensenyament pels professors. “El fet que hi hagi cada cop més professors es deu al fet que els partits polítics es dediquen a proporcionar llocs de treball pels seus fidels a institucions privades incloent escoles. Estem prolongant el desastre educatiu a BiH. Jo crec que col·lapsarà abans de deu anys.“ L’activista Jasminka Drino es mostra d’acord amb el seu col·lega. “El sistema actual amb de dues escoles sota un mateix sostre col·lapsarà perquè no hi ha prou diners per a mantenir-lo”. 

La Universitat de Sarajevo, amb 30.000 estudiants, és la més gran de tot el país. Un 45% dels estudiants provenen de fora la ciutat. Hi ha estudiants de República Srpska i ‘nacionals’. (Sasa fa servir el terme nacionals per a referir-se als estudiants bosnians). Els estudiants que provenen d’escoles segregades no tenen cap mena de dificultat a l’hora d’adquirir coneixements i aprovar els exàmens però per Madacki la família és el que marca als joves. “Crec firmament que aquesta mena de feixisme deixa rastre en els estudiants. Però jo diria que no és l’escola la que marca més els nens, és a casa amb la família a l’hora de menjar on els nens són adoctrinats.” 

Què pot fer el sistema educatiu per corregir-ho? “El sistema escolar pot ajudar a obrir les ments de les persones, però les figures predominants són els pares, els parents més propers i els amics. El sistema ​Dues escoles sota un mateix sostre​, era ple de bones intencions: posem als alumnes sota un mateix sostre, jugaran junts al pati i es barrejaran.” La reforma d’aquest 

sistema implicaria, d’entrada, la pèrdua de molts llocs de treball. “Estan perjudicant els nens només per mantenir els seus llocs de treball.” 

“Els meus estudiants no parlen ni escriuen sobre com les seves famílies van sobreviure a la guerra, per exemple. Tenen por d’escoltar la narrativa dels ​altres​. Es conformen amb la narrativa general i no accepten les altres narratives. Aquesta és una conseqüència greu del sistema educatiu.” Sasa té un fill de setze anys que sovint el deixa fora de joc amb preguntes directes. “No tinc cap problema en compartir la meva història amb ell, però tracto de fer-li veure que es tracta de la meva història, no la seva. Ha de crear la teva pròpia història.” El discurs oficial, la narrativa de les famílies i el bombardeig de les xarxes socials fa que molts joves estiguin bastant confosos i corrin el risc de ser manipulats. “Els aficionats radicals dels equips de futbol, són soldats en mans dels polítics manipuladors. Tenen una gran incidència, ho tenen tot planificat.” 

El futbol s’ha convertit en l’expressió de tota mena de ressentiments i odis als Balcans els últims 20 anys. Els estadis són el nou front de batalla amb seguidors ultres dotats d’estructures militars actuant com a executors de les proclames polítiques més radicals. L’odi al contrari es transmet de generació en generació i els partits entre els dos rivals ciutadans es converteixen en demostracions de força nacionalista. La majoria de seguidors radicals dels dos equips han nascut després de la guerra. 

Mostar és un exemple d’aquest fenomen ​quan s’enfronten els dos equips de futbol de la ciutat. Els partits entre​ el FK Velez Mostar, fundat el 1922 amb seguidors bosnians i el HŠK Zrinjsk, fundat el 1905 amb seguidors croats, provoca un gran desplegament policial per tota la ciutat en previsió d’incidents violents. 

A Mostar viu l’Adna Éfica. Nascuda el 1995 en plena guerra, està a punt de graduar-se com a enginyera de telecomunicacions i veu el futur amb optimisme. La família és propietària de l’hostal ​Vila for you ​i treballen de valent per aprofitar el boom turístic que viu una ciutat destrossada durant la guerra. 

El mes d’abril de 1992 l’Exèrcit Popular Iugoslau va començar a bombardejar la ciutat de Mostar. Els primers mesos de conflicte, el Consell Croat de Defensa i els musulmans de l’Exèrcit de la República de BiH van lluitar junts contra els serbis fins al mes de juny. En una segona fase, bosni croats i bosni musulmans es van enfrontar en una nova guerra que va provocar la mort de nombrosos civils, la destrucció d’un monestir franciscà, les catedrals catòlica i ortodoxa, mesquites i el famós pont sobre el riu Neretva construït el segle XVI. 

Mostar és avui en dia un destí turístic de primer ordre amb el reconstruït pont sobre el Neretva com a atractiu principal. Observant la manada de turistes que competeix per fer-se la millor foto sobre el pont, costa de creure que fa vint-i-cinc anys la ciutat fou l’escenari d’una guerra cruenta i inútil. El turisme és dels pocs sectors econòmics que genera riquesa, és un país preciós. Els trajectes per carretera permeten gaudir de rius, llacs i muntanyes que recorden altres contrades. Llàstima que a moltes muntanyes encara hi hagi mines antipersona enterrades. 

Bòsnia i Hercegovina ocupa el lloc 77 en l’índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides (Sèrbia ocupa el 67 i Croàcia el 46). La manca d’inversió estrangera per la poca credibilitat del sistema polític, és el motiu pel qual molts joves no troben oportunitats laborals i opten per marxar a l’estranger. Segons el World bank, un 44,5 per cent de la població de BiH viu a l’estranger. Uns dos milions de persones. El Banc Central de Bòsnia calcula que les remeses de diners que fan els emigrants sumen uns 1.800 milions d’euros anuals. 

Li pregunto a l’Adnan, l’amic del Boris que treballa a l’ONG alemanya, si com a economista estaria disposat a crear una empresa a Bòsnia i Hercegovina. “El sistema és massa complicat. No és un bon lloc per invertir. No crec que hi hagi un canvi a mitjà termini. “ 

Les poques opcions professionals per als joves que no volen marxar impliquen aconseguir una feina lligada a algun partit polític amb poder aprofitar els vincles polítics d’algun familiar. Aquests joves no volen que canviï la situació. No és el cas de l’Ernest Dorakovid, dissenyador gràfic freelance amb clients a tot el món. La seva opció segueix la tendència del moviment ​I will no go away​ sorgit a les xarxes socials. Els promotors expliquen que, si tothom marxa, els que es queden s’aprofiten de la situació i Bòsnia i Hercegovina dissoldrà definitivament. 

L’oncle de l’Ernest, Sead Dorakovid de 64 anys, explica que “si la gent segueix marxant, els musulmans ens quedarem amb les pitjors feines i Sèrbia i Croàcia tornaran a atacar-nos.” La tensió entre les diferents ètnies és històrica i recurrent. Sead viu a ​Šahbegovići​, un poblet musulmà situat en territori hostil a la República Sprska. Va treballar com a camioner viatjant per tot Europa abans de la guerra i parla castellà. A finals dels anys seixanta, vint-i-cinc anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, Sead va canviar la petita escola rural del seu poble amb majoria de nens musulmans per l’escola secundària a la ciutat veïna de Sokolac, de majoria serbia. “Jo notava les mirades dels nens serbis, no em volien. Em barallava cada dia amb ells. Vaig demanar als meus pares de marxar a Sarajevo”. 

La història recent de Šahbegovići és una mostra d’humanitat enmig de la barbàrie. Als anys noranta hi vivien quatre-cents musulmans i la guerra havia esclatat amb força. Un soldat de l’exèrcit serbobosnià va donar l’avís a la població el dia abans que els seus companys arribessin al poble per massacrar-los. Es tractava del nét d’un soldat de l’exèrcit iugoslau que havia salvat la vida durant la Segona Guerra Mundial al ser alliberat per un musulmà el dia abans de ser afusellat. El poble sencer va marxar a correcuita cap a Sarajevo. L’endemà els soldats comandats pel Ratko Mladic van entrar al poble, van robar tot el que van poder, van incendiar les cases, les van dinamitar i van marxar. 

Inclús en els moments més foscos es van produir casos de solidaritat amb gent ajudant-se. Serbis ajudant a musulmans, musulmans ajudant als serbis, serbis ajudant a croats, croates ajudant a musulmans. El general Jovan Divjak n’és l’exemple més singular. 

Divjak era el cap del sector bosnià de l’Exèrcit Popular iugoslau a Bòsnia Central des del 1984 però, quan va començar el setge de la ciutat l’abril de 1992, es va negar a massacrar la població civil. Va liderar la defensa de la ciutat com a general de l’Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina (ARBiH). El seu lideratge durant els gairebé quatre anys de setge ha sigut reconegut com a vital per a resistir l’escomesa de les tropes sèrbies. 

El general té 83 anys. És un mite proper, senzill i didàctic. Viu dedicat a la seva fundació Obrazovanje Gradi BiH​ creada el 1994 per ajudar als infants víctimes de la guerra. “Recordo la meva joventut després de la Segona Guerra Mundial. Hi havia molts orfes, la història es repeteix”. Ara que els nens ja són adults, la fundació ajuda econòmicament a nens de minories gitanes i, sobretot, a detectar i potenciar el talent emergent dels joves. Un total de 7.052 nens han rebut beques per valor de 3,7 milions d’euros. 

“A tres-cents metres d’on estem, comença la República Srpska, Sarajevo Est. Els nens serbis aprenen que el que va passar als anys 90 va ser una guerra civil. Els serbis creuen que ells van defensar el seu territori i és el que expliquen als nens. No accepten el genocidi, el neguen. Parlen de l’agressió de l’OTAN contra ells a Belgrad. Aquesta no és una educació en els valors de l’amistat i la tolerància sinó una educació per l’odi. Ara hi ha més odi que no pas fins i tot durant la guerra.” Divjak és conscient que a la Federació de Bòsnia i Hercegovina, els nens Bosnians aprenen que la guerra va ser una agressió. Se’ls parla del genocidi però no admeten cap mena de crim de guerra comès per l’exèrcit bosnià. “L’educació és un dels problemes més greus a Bòsnia. Jo crec que avui en dia l’educació és l’opi per als nens. La idea és dividir-los i que no puguin ser un sol poble.” 

L’any 2013 es va fer un cens d’empadronament a Bòsnia i Hercegovina i la gent va haver de definir-se. El 78% ho va fer seguint criteris religiosos: els serbis com a ortodoxes, els croats com a catòlics i els bosnis com a musulmans. La resta es van definir segons la seva nacionalitat. “La constitució de BiH parla de tres pobles constituïts: Serbis, Croats i Bosnians i els altres​. Jo sóc dels ​altres​”. 

Sasa Madacki acaba amb una cita del Premi Nobel de literatura Ivo Andrić. 

Les quatre religions conviuen en un territori molt petit i sempre demanen ajuda de l’exterior. Sempre mirem cap a Roma, cap a Istanbul, cap a Moscou, cap a Amèrica i mai cap a dins nostre. 

“Això és un problema. Sempre trobem algun culpable exterior per a les nostres desgràcies. Si no som capaços de mirar-nos a nosaltres mateixos i detectar les nostres capacitats i seguim culpant als altres, no anirem bé. És la manera que pensem moltes vegades. Tots aquells que es queixen de la situació política no entenen que poden canviar-la.“ 

Leave a Reply

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s