Els pròxims dos dies els passaré al camp de refugiats de Mihatovici a prop de Tuzla, el més gran de Bòsnia. El va construir el govern holandès per acollir a les famílies afectades pel genocidi de Srebrenica de l’11 de juliol de 1995.
Els vint-i-quatre cooperants de la ONG Trenkalòs convivim amb les famílies a les petites cases de dues plantes del camp. Ens cedeixen el seu llit per dormir, ens ofereixen més menjar del que podem ingerir i ens mostren el seu respecte i agraïment per acompanyar-los cada any (ja en fa 23 que Trenkalòs viatja a Bòsnia). L’objectiu és conèixer de primera mà la realitat d’aquest país traumatitzat per saber com ajudar-los. Cooperar no és senzill. No es tracta només de passar uns dies aquí o enviar-los diners, menjar i robar. És molt més complicat.
La Mara té 40 anys i viu al Mihatovici, va presenciar com els serbis mataven els seus cinc germans. La seva filla viu a Alemanya i està sola. Doncs bé, la Mara acull aquests dies a dos bessons de dotze anys i dues germanes de 16 i 17 anys de Barcelona. L’hospitalitat de la Mara, la barrera idiomàtica superada amb el llenguatge de signes (i el Google Translator) i l’espontaneïtat dels adolescents, fa que la casa d’aquesta dona recuperi l’alegria per uns dies.
La Júlia és de Barcelona, té 9 anys i conviu amb els seus pares a casa d’una dona viuda i la seva filla. En aquest cas la mare de la casa ha volgut parlar del drama de Srebrenica ajudada a la traducció per la seva filla. La Júlia ha après més sobre la condició humana en 24 hores que en tota la seva vida a l’escola. Ara mateix està jugant al pati de l’escola del camp amb un grup nens de totes les edats.
Jo dormo amb un company, el David, a casa la Sedeta i la seva mare. La Sedeta s’acaba de graduar a la Universitat de Tuzla com a treballadora social i aviat es casarà. Ens ha cedit el seu llit i estem més ben atesos que a qualsevol hotel de la zona. La mare no pot deixar de fumar a tota hora seguda al sofà de la casa. El seu marit va ser assassinat al genocidi de Srebrenica. La Sedeta m’explica que s’havia creuat amb una família de refugiats provinents de Síria a la ciutat Tuzla, propera al camp. “Al principi em va xocar, però després vaig entendre que eren refugiats com nosaltres”.
No m’agrada fer servir etiquetes. M’és igual si són bosniacs, serbis, musulmans o croates. Són éssers humans que van ser massacrats per altres éssers humans i que m’acullen a casa seva. La Sedeta no oblida ni perdona el que li van fer a la seva família, però no odia a ningú. La seva millor amiga és sèrbia filla de pare musulmà i mare sèrbia.
Amb aquesta mena de gent podem creure que hi ha futur a Bòsnia i Hercegovina.
Roger Valsells 