Començar el dia bevent aigua de roses i menjant un postre dolç artesanal a un pati ombrívol, no passa cada dia. Estic a l’hostal ‘Vila for you’ de Mostar, propietat de l’Amra Éfica. L’Amra tenia 19 anys quan va ser ferida per un obús a Mostar l’agost de 1993. La fotoperiodista catalana Sandra Balsells va captar aquesta imatge de la jove bosniana musulmana als baixos d’un edifici reconvertit en hospital.
Al reportatge del magazín de La Vanguardia “Balcanes, seis historias de guerra y paz” de l’octubre de 2005, Sandra Balsells escrivia: “… era un laberinto repleto de camillas, sin apenas agua ni luz. Allí estaba ella, postrada en un camastro y luchando por sobrevivir al impacto de la metralla. Era la viva estampa de una Madonna malherida. Resultaba conmovedor que una persona de su edad, por encima de su dolor y de sus heridas físicas, irradiase aquella expresión de dignidad.”
A l’atac va morir la seva cosina i van resultar ferits la seva mare, el seu germà i el seu novio. L’Amra es va recuperar de les ferides i es va casar en plena guerra. “La única música que escuchamos aquella tarde fue el estallido de las granadas“. L’any 1995 va néixer la seva filla Adna i el 1999, el seu fill Ado. Avui he conegut als quatre. L’Amra, la seva sogra —la responsable de l’aigua de roses i del postre dolç— i els seus dos fills de 24 i 20 anys.
La seva filla Adna m’ha fet de traductora. És més xerraire que la seva mare. Està a punt de graduar-se com a enginyera de telecomunicacions a la universitat de Mostar i veu el futur amb optimisme. No es pren gens seriosament la teòrica divisió de la ciutat entre els croats a l’oest i bosnians a l’est convivint amb els pocs serbis que queden. M’explica que els dos únics dies de l’any que la violència fa acte de presència a la ciutat és a causa del futbol. L’enfrontament entre els dos equips rivals de la ciutat, el FK Velez Mostar, fundat el 1922 amb seguidors bosnians i el HŠK Zrinjsk, fundat el 1905 amb seguidors croats, provoca un gran desplegament policial per tota la ciutat en previsió d’incidents violents.
El futbol s’ha convertit en l’expressió de tota mena de ressentiments i odis als Balcans els útlims 20 anys. Els estadis són el nou front de batalla amb seguidors ultres dotats d’estructures militars actuant com a executors de les proclames polítiques més radicals. L’odi al contrari es transmet de generació en generació i els partits entre els dos rivals ciutadans es converteixen en demostracions de força nacionalista. La majoria de seguidors radicals dels dos equips han nascut després de la guerra i és una prova més de com el sistema educatiu segregat a BiH contribueix a radicalitzar els joves.
Roger Valsells 