Dia 6/12 – 26 de juliol de 2018 – Hiroshima
Fa pena deixar el Ryokan però tinc pressa per visitar el Memorial de la Pau d’Hiroshima. El Memorial està ubicat a un parc al mig de la ciutat molt a prop d’on va esclatar la bomba el 6 d’agost de 1945. Els americans l’havien batejat amb el nom de ¨Little boy” i la van programar perquè fes explosió a 600 m d’alçada. D’aquesta manera evitaven que la terra aborbís part de l’ona expansiva i asseguraven el major dany possible.
Assegut al Hiroshima Peace Memorial Hall for the Atomic Bomb Victims, trobo un moment per a mirar enrere i fer balanç dels tres grans viatges que he fet aquest 2018 tant productiu. Washington, Auschwitz i Hiroshima. El Memorial Hall és un espai circular de dimensions considerables al qual s’accedeix baixant una rampa decorada amb recordatoris dels fets. Al final de la rampa s’obre un espai immens. Al mig hi ha una font molt discreta i a les parets el paisatge de la destrucció gravat en pedra amb els noms dels districtes de la ciutat. Les 12 columnes que sustenten el sostre semblen marcar les hores. A sota de cada columna hi ha un banc de fusta. Ocupo l’últim banc lliure. El silenci és total. Sembla un tanatori. De fet ho és. Un tanatori d’unes 140.000 víctimes. No s’acaben de posar d’acord amb el nombre exacte de morts.
Sembla que les dotze persones assegudes en aquesta sala som de dotze països diferents. Almenys és el que m’ha agradat imaginar. Hi ha sis persones amb trets orientals i sis d’occidentals. Avui he après, per exemple, que el 10% de les víctimes d’aquell infaust día eren coreans. Per tant els orientals poden ser japonesos, coreans, xinesos, taiwanesos, vietnamites, tailandesos, filipins, etc. Els occidentals podem ser americans, alemanys, italians, catalans, danesos, polacs, croates, etc. Tots som a Hiroshima perquè ens interessa la història. Almenys és el que m’ha agradat imaginar. Hi ha un japonès, a la meva esquerra, amb la mirada perduda. Davant seu, un individu ros i musculat amb cara de marine no sap on mirar. Rebrega una gorra entre les mans suades i sembla inquiet. Què deu pensar ara mateix el japonès de l’americà? De fet, la bomba atòmica d’Hiroshima va ser la fuetada final d’una guerra terrible. Al Japó, més de 60 ciutats havien patit bombardejos amb bombes convencionals. Ciutats com Kyoto o la mateixa Hiroshima n’havien sortit bastant ben parades. La d’Hiroshima no va ser una bomba més de la guerra per la seva magnitud destructora però sí que va caure a un país molt castigat per la Guerra del Pacífic en el context de la Segona Guerra Mundial. La tossuderia en no rendir-se va provocar que, tres dies després, l’exèrcit americà en fes esclatar una altra a Nagasaki.
Abans d’entrar al Memorial he conegut a un supervivent de l’atac nascut a principis de 1946. La seva mare estava embarassada d’ell quan va explotar la bomba. M’ha confessat que la seva generació no té un sentiment negatiu cap els nord americans. La seva queixa anava dirigida al sistema educatiu japonès. Segons Mito San als nens no se’ls explica bé el què va passar. Els obliguen a recordar dates i prou. On si he tocat os ha sigut quan hem parlat de les armes atòmiques. He entès que aquesta és la veritable batalla de les víctimes del 6 d’agost de 1945. No poden suportar que existeixin armes nuclears al món.
I per un nord americà. Què significa viatjar a Hiroshima? Està orgullós del seu govern o avergonyit? El viatge a Washington DC del mes de gener, em va servir per copsar la demostració ostentosa de poder que fa la capital de l’imperi nord americà. Tota la ciutat és una posada en escena desproporcionada del poder dels Estats Units d’Amèrica. God bless America. El poder de dedicar els millors llocs de la ciutat a homenatjar antics presidents. El poder d’honrar els soldats morts en les múltiples guerres en que s’han vist implicats en jardins infinits. El poder de tenir la Casa Blanca, el Congrés, la seu del FMI i el Pentagon, en poc més de 60.000m2. El poder de limitar l’alçada dels edificis per tal que no superin la de l’obelisc. El poder de la societat civil donant gran part de les seves fortunes a filantropía. El poder de participar en guerres a tot el món fora del seu territori. El poder de tenir als enemics vençuts, Alemanya i Japó, com a grans aliats. El nord americà present a la sala viatja amb la motxilla carregada de poder. Sap que pertany a la nació més poderosa de la terra i que la bomba d’Hiroshima va ser un episodi més de la Segona Guerra Mundial. Ells són els vencedors. Van envair Europa fent fora en Hitler i van acabar la Guerra al Pacífic. O potser no. Potser està tan avergonyit com la majoria dels alemanys quan senten parlar d’Auschwitz.
L’individu amb cara de jueu – nas prominent, extremadament prim i amb Kipa al cap – es mira de reüll al coreà confonent-lo amb un japonès. És de Crackovia i està fart que li preguntin per Auschwitz. Ha viatjat a Hiroshima per veure com gestionen el fet de ser una ciutat assenyalada per la història. Durant el meu viatge a Auschwitz per Setmana Santa em va picar la curiositat sobre el sentiment que tenien els polacs vers els alemanys. Vaig fer la pregunta a la guia local, una noia molt jove i agradable acostumada a preguntes impertinents. Em va confesar que les noves generacions no tenen cap ressentiment contra els alemanys. El que els fa patir més és la deriva ultranacionalista que està agafant Polonia.
Auschwitz és esgarrifós. Una fàbrica dissenyada per assassinar en massa. El premi Nobel de literatura Kazuo Ishiguro, nascut a Nagasaki, es preguntava si s’havia de conservar Auschwitz tal i com està, restaurar-lo o bé deixar-lo caure. Després d’haver visitat Auschwitz-Birkenau i Hiroshima, m’agrada més la opció japonesa: conservar les ruïnes d’un edifici com símbol – declarat World Heritage Site per la Unesco el 1996 – i dedicar un museu a la memòria de les víctimes. És suficient. Al voltant del Memorial Parc, la vida floreix de manera espectacular. Es tracta d’un exemple inequívoc de la capacitat del ser humà per a refer-se i tirar endavant. Les restes del camp de concentració d’Auschwitz Birkenau ocupen una extensió immensa. Encara hi ha molts barracons, restes de les càmeres de gas, la estació de tren i els edificis on feien la tria mortal. És impossible que la vida floreixi als voltants. La gent dels pobles del voltant com Weinheim, Hemsbach o Mörlenbach deuen estar farts de veure com se’ls relaciona amb la ignomínia. A Hiroshima va caure una bomba que va matar 140.000 persones de cop, en canvi a Auschwitz es va dissenyar i planificar una fabricar per matar i incinerar milions d’éssers humans. Recordo haver llegit que el bunker on es va suicidar Hitler, va ser enderrocat i ara hi ha un vulgar pàrquing. Alemania va tenir clar que no volia crear un lloc de peregrinació. I no parlem del Valle de los Caídos perquè avui no toca.
Està clar que ningú és responsable del mal que fan els seus governants però viatjar a llocs com Washington, Auschwitz i Hiroshima serveix per agafar perspectiva.
- Apa titu cap a Japó 21 de juliol de 2018
- Religions 22 de juliol de 2018
- Lost in translation 23 i 24 de juliol de 2018
- Ryokan 25 de juliol de 2018
- Washington – Hiroshima – Auschwitz 26 de juliol de 2018
- Don Quijote 27 de juliol de 2018
- Lo puto tifón 28 de juliol de 2018
- Vanessa paradise 29 de juliol de 2018
- Japó i Holanda, amics per sempre 30 de juliol de 2018
- Kill the Bill Masako 31 de juliol de 2018
- Marunouchi Line 1 d’agost de 2018
Roger Valsells 