Qui diu què sobre la postveritat

La diferència entre el missatge emès per l’emissor i el rebut pel receptor és un problema històric que arriba a extrems mai vistos amb la postveritat

Si és veritat que la sociologia té per objecte l’estudi de les societats humanes i que és una ciència moderna que estudia societats modernes, fixem-nos en primer lloc què ens diuen de la postveritat.

El gran Salvador Cardús ens va regalar una classe magistral el primer dia de les Jornades de Comunicació Blanquerna. Amb la seva habitual ironia i ganes de provocar Cardús ens recorda que potser hem jugat massa amb la perspectiva relativista de negar que existeixi l’objectivitat i per tant ja no sabem on és la veritat. Si ens preocupa la postveritat hem de fer una reivindicació de la veritat. El problema no és tant de l’emissor de continguts com del receptor. En un entorn d’inestabilitat, la societat se’n refia més de les emocions i de les creences que dels fets. La gent no demana fets per a satisfer les seves emocions i les seves creences.

El problema no és tant de l’emissor de continguts com del receptor.

Seguim amb el món de l’esport. És impossible deslligar-lo de la política tal com ens explica el periodista esportiu Frederic Porta. La lluita de poders polítics avui en dia es ritualitza amb la competitivitat extrema de Messi vs. Cristiano: el catalanisme i, fins i tot podem dir l’independentisme, contra el poder centralitzat i unionista. Aquesta lluita conté molta postveritat, ja que negar que Messi és el millor jugador de la història, és mentir. Existeixen evidències subjectives que ho és però es vol escriure un altre relat. El poder demana pleitesía i és per això que Pep Guardiola és criticat. Els mitjans unionistes actuen contra ell perquè no acota el cap. És el mateix cas el de Jan Laporta: va ser un bon president, va fer les coses bé, però el primer que trobarem si el busquem a l’Internet seran les seves festes perquè la seva actitud no casava amb els interessos dels mitjans.

Posem-li una pinzellada d’humor. El cocreador del portal El Mundo Today, Kike García, creu que la ficció sempre és un joc. La seva estructura està formada per una persona a Madrid i una altra a Barcelona que han aconseguit sobreviure nou anys a Internet. Continguts provocatius amb un format absolutament seriós, humor apolític però mordaç i una estructura absolutament minimalista i per tant lliure, els fa imbatibles. Garcia reconeix que gaudeix molt quan el contacten al seu compte personal de Twitter per a preguntar-li quina és la seva orientació política.

Els que estan rebent de valent són els mitjans de comunicació. La periodista Silvia Cobo ens demana “desconfiar fins i tot de la nostra mare”. Potser no cal arribar a aquests extrems però com autora del magnífic llibre “Internet para periodistas”, Cobo, sap de què parla. Moltes vegades confiem en una notícia perquè afavoreix el nostre punt de vista i confirma sospites que teníem prèviament sobre determinats àmbits. Per això no hem de deixar que els nostres prejudicis ens manipulin i hem de ser tan objectius i rigorosos com sigui possible. El segle XX va ser el segle dels mass media, la televisió i la radio, fins que a finals de la dècada dels noranta va sorgir Internet. Amb aquesta nova eina totes les persones esdevenim emissors, ara és l’usuari qui determina la credibilitat. Com deia l’escriptor Josep Pla a la meitat del segle XX: “El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.” Aquest fet provoca que els mitjans de comunicació tradicionals es vegin amenaçats pels amateurs, els anomenats influencers. Hi ha una tempesta comunicativa.

És molt més difícil descriure que opinar. En vista de la qual cosa tothom opina.

El poeta Enric Casasses ens diu que la poesia parla sobre l’ànima i convida a ser persistent en buscar la veritat. La veritat és sempre nova perquè sempre acaba sortint a la llum. La veritat és estrictament personal en l’àmbit poètic. Finalment la filòsofa Marina Garcés ens diu que la nova forma d’impotència, anomenada alfabetisme il·lustrat, no es mesura en continguts sinó en la relació possible en aquests continguts. La incertesa creix i la por augmenta en el moment que a una societat hi ha més temptacions de totalitarisme, dogmatisme i despotisme.

Leave a Reply

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s