La percepció que tenim d’altres països està plena de tòpics, desinformacions i equívocs. Els esforços dels governs per canviar la seva imatge, no sempre tenen èxit.
El Ministeri d’Interior de la Xina està duent a terme una campanya mundial per canviar la imatge del gegant asiàtic. Anuncis d’obres faraòniques com la inversió de 900 mil milions d’euros en una nova ruta de la seda que connectarà per carretera, ferrocarril i vaixell la Xina i Europa és només un dels exemples dels esforços que estan fent per dominar el comerç mundial. Els discursos del primer ministre xinès Xi-Jinping al Fòrum Econòmic Mundial de Davos dels últims anys han suposat un canvi significatiu en el to dels seus predecessors. La Xina ha perdut la vergonya i malda per ocupar el buit que està deixant els Estats Units en ple replegament trumpià. Estem presenciant el naixement d’una nova veritat en el lideratge mundial?
Tornem per un moment a la definició de la paraula de moda. Segons la Real Academia de la Lengua Española, posverdad és: “Distorsión deliberada de una realidad, que manipula creencias y emociones con el fin de influir en la opinión pública y en actitudes sociales. Los demagogos son maestros de la posverdad.” D’entrada sorprèn que la RAE emeti una opinió al qualificar els demagogs de mestres de la postveritat.
L’estratègia Xina és una distorsió deliberada dedicada a manipular creences i emocions amb el fi d’influir a l’opinió pública i en actituds socials?
En part sí. Pretendre projectar una imatge de país modern, capdavanter en infraestructures, en comerç electrònic i en energies renovables sense deixar de ser el lloc del món on s’apliquen més sentencies de mort. La Xina moderna i capdavantera és doncs postveritat?
No hi ha cap país que exposi públicament els seus draps bruts. Però si tens la vocació de ser el líder mundial, i poses el focus en els teus mèrits, és normal que et fiscalitzin encara més.
No hi ha cap país que exposi públicament els seus draps bruts
A l’altra banda del Pacífic, els Estats Units, com ja hem dit, està en procés de replegament. El discurs construït durant 70 anys que els identifica com a guanyadors de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda va perdent força per decisió pròpia. No podem perdre de vista que van ser els grans valedors de la Declaració Universal dels Drets Humans, les Nacions Unides i el Fons Monetari Internacional.
Tot aquest capital polític acumulat sembla que no interessa a Donald Trump. El seu lema “Make America Great Again” va engrescar a molts votants farts de la vinculació de Hillary Clinton amb l’esquerra més intel·lectual i propera a l’establishment de Washington DC. Donald Trump va arribar al poder perquè va saber connectar amb els votants del Partit Republicà però també amb molts dels votants tradicionals dels Demòcrates.
Tota la campanya electoral de Trump va estar trufada de mentides, sortides de to i desqualificacions a la premsa i als seus rivals. Trump és postveritat al 100%. El proteccionisme que li ha donat tants i tants vots, pot suposar la seva perdició. L’última iniciativa aranzelària que afecta la indústria de l’acer se li pot girar en contra molt aviat.
A Trump no ens el podem prendre molt seriosament tot i que és un personatge tan imprevisible que no es pot abaixar la guàrdia. La seva utilització malaltissa de Twitter per a fer “declaracionitis” provoca que ningú sàpiga exactament quina és la política de la seva administració.
I Europa? Segons l’exercici de projecció que fa cada any el Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), l’any 2018 un dels temes destacats és la desinformació com a tendència política i la crisi de l’ordre liberal internacional.
Resultats electorals a Itàlia amb un panorama molt fragmentat amb la immigració com a preocupació principal dels italians. Auge de l’ultradreta a Àustria i a Polònia. El desafiament separatista de Catalunya. La difícil aplicació del Brexit… tot plegat és un caldo de cultiu perfecte per a la desinformació.
Roger Valsells 