El contrast entre la visió de la premsa internacional i la nacional arrel dels fets de la tardor del 2017 és una radiografia molt precisa del panorama mediàtic nacional.
Els periodistes que van cobrir els fets del mes d’octubre del 2017 des de mitjans catalans tant a Barcelona com a Madrid van patir a la seva pròpia pell la tensió d’aquells dies. Tots coincideixen a senyalar el 26 de setembre com l’esclat de la guspira de la indignació. Aquell dia el Govern Central va decidir entrar a la Conselleria d’Economia a la Rambla de Catalunya de Barcelona. La notícia va córrer com la pólvora per les xarxes socials i el carrer es va omplir de manifestants.
En Sergi Altadill treballa com a productor a Antena 3 i ens explica com ell, i els membres del seu equip, van patir multitud d’agressions durant la cobertura dels fets a Barcelona. Aquestes coaccions l’han afectat professionalment i personal. El productor relatava com van haver de canviar la manera de cobrir les manifestacions perquè els era impossible realitzar el seu treball de manera habitual. No podien treballar a peu de carrer i es van veure obligats a demanar a ciutadans que els deixessin entrar càmeres a balcons de cases particulars. “És greu que ens hàgim d’amagar per poder informar”, explicava en Altadill.
En canvi, altres periodistes com Ot Serra ha patit les conseqüències d’aquest conflicte polític des de Madrid. Serra treballa al diari Ara, i explica que els costa molt trobar fonts que no desconfiïn del seu mitjà: “És difícil ser crític a Madrid des d’un mitjà català”. El periodista fa referència a la diferència de tracte que hi ha als passadissos del Congrés de Diputats, pel que fa a disponibilitat de fonts amb voluntat a declarar.
És difícil ser crític a Madrid des d’un mitjà català
El reporter, de Cuatro i Telecinco, Marc Calderó destaca que la intensitat informativa que es va generar pel Procés independentista va disparar el ritme amb què es treballava fins al moment. Els atemptats del mes d’Agost a Barcelona i Cambrils només van suposar un aperitiu d’allò que els esperava. El sistema de treball es va haver d’adaptar i les entrades en directe ja no es pactaven amb antelació, sinó que estaven de guàrdia permanent.
L’antiga cap d’informatius de TV3, Montse Tió, té una perspectiva diferent gràcies a la seva experiència. Tió diu que les conseqüències que pateix el periodista a l’hora de realitzar la seva feina s’han d’acceptar com a part de l’ofici: “Cadascú ha de ser conscient d’on treballa”. Ella mateixa ha sigut víctima d’agressions en tot tipus de situacions com per exemple la cobertura de l’“okupació” del Cinema Princesa el març del 1996. Aquell dia els mitjans convocats pels mateixos okupes van ser rebuts amb llançaments de pots de pintura.
Molts d’aquests periodistes polítics confessen que estan saturats del Procés i s’han plantejat més d’un cop canviar d’escenari. Sergi Altadill assegurava que gaudeix aportant continguts polítics però sap que en algun moment haurà de canviar d’àmbit i renovar els seus interessos.
Les acusacions de manca d’objectivitat cap a les empreses on treballen es produeixen als dos bàndols. Tots quatre confessen que, en algun moment, s’han sentit incòmodes a tot arreu on han treballat. “Als grans grups comunicatius l’objectivitat no depèn només d’un sol periodista” recalcava en Marc Calderó.
Deixant de banda les sempre desagradables agressions físiques, els periodistes posaven èmfasi en la dificultat de cobrir amb calma uns esdeveniments que estaven passant a casa seva. Sergi Altadill reconeixia que li hauria agradat cobrir aquest tipus de fets a un altre país. A diferència de treballar al teu entorn, a un altre país hi ha un moment que és possible desconnectar dels fets.
Escoltant la conferència sobre la cobertura del Procés català per part dels mitjans internacionals, ens adonem que la seva visió és totalment diferent. El corresponsal del New York Times a Espanya i Portugal, Raphael Minder, i els fixers, David Messeguer i Núria Segura, coincideixen en destacar que és pràcticament impossible trobar algun mitjà de comunicació al panorama nacional que no estigui condicionat per una banda o l’altra del conflicte independentista.
El relat dels fets objectius només es trobaven a la premsa estrangera
Minder explica com un lector li va enviar un correu dient que es donava de baixa com a subscriptor perquè considerava que el diari no defensava prou el procés català.
Al marge de la quantitat de recursos que dediquen mitjans com el New York Times, costa trobar el relat dels fets reals i certs a la premsa nacional. La premsa estrangera va ser molt més objectiva.
Roger Valsells 