La postguerra

De ruta pels Balcans m’adono que la postguerra fa més evident encara l’absurditat de la guerra. És quan els exèrcits deixen de massacrar-se que la vida, malgrat tot, segueix amb una indiferència brutal als horrors viscuts. Els campanars continuen cridant a l’oració. Els arbres tornen a brotar, els rius segueixen el seu curs, la natura malmesa es llepa les ferides i compleix tossuda els seus cicles. Els supervivents, encara que hagin de començar de menys zero, han de continuar buscant-se la vida, com abans que les paraules es convertissin en armes, abans que les armes es giressin en contra de tothom, abans que tothom es convertís enemic.

Quan algú decideix que acaba la guerra, els agressors han d’espantar els fantasmes dels seus actes i seguir amb la seva rutina. Les noves fronteres defensades a sang i fetge, es converteixen en un tràmit burocràtic en mans d’estaquirots bipolars uniformats. La retòrica dels vençuts agafa volada per reclamar justícia, però aquesta només s’aplica a quatre gats mal comptats. I què és exactament la justícia? Quin consol pot trobar la mare d’un soldat mort, o la dona violada que porta el fill de l’enemic al ventre, o algú que ha vist morir el seu amic per la bala d’un franctirador davant d’una sentència condemnatòria dels folls que ho van planificar tot? Per la mare, la dona o l’amic, la vida sense trets ni explosions no és gaire diferent que la que tenien abans.

Tant sacrifici per a res. Tanta crueltat, tanta sang vessada i tants traumes eterns per un pam de terreny? Per hissar una bandera en lloc d’una altra? Per justificar barbaritats comeses en nom de causes buides? La postguerra són traumes incurables, és un canvi de papers dolorós entre botxins i víctimes, és aprendre a viure amb el record del mal comès o patit. A la postguerra la rutina prèvia torna a caure a plom sobre el cap dels que no van voler, o poder, marxar, dels que es van transformar en bèsties per instint de supervivència, dels que van suportar un dolor que no sabien que eren capaços de tolerar, i tot torna a ser exactament igual que abans.

Una disciplina diària inexcusable per a sobreviure a la pau, després d’haver capejat la guerra.