La resistència esgotadora d’un país màgic (i tràgic)
“No os imagináis lo que significa estar adoctrinado. Si os dicen toda la vida que esta fachada es verde, te lo acabas creyendo“. L’Ariel és un cubà de quaranta-set anys, alt, fort i amb el cabell engominat recollit amb una cua. No és mulat, però la seva pell està torrada pel sol. L’hem trobat davant del Salón Rojo, la discoteca de l’Hotel Capri al barri del Vedado a l’Havana. Diu que és historiador-filòsof i que fins fa molt poc feia de professor pregonant les bondats del marxisme-leninisme a adolescents desconcertats. La paga minsa que rebia i la finestra al món que se li va obrir gràcies a internet el van decidir a deixar la docència i buscar-se la vida amb el turisme. Ens explica que molts joves volen marxar de Cuba., els que s’ho poden permetre per Nicaragua, país que no demana visat als cubans. Un cop aterrats a Managua, han de pagar fins a 8.000 dòlars als coyotes per arribar als Estats Units per una ruta plena de perills. Altres proven la via marítima embarcant-se en andròmines flotants i afrontar una travessa de més 100 milles nàutiques entre Cuba i la península de Florida, depenent del punt de sortida i el d’arribada, una mica menys que les 135 milles que separen Barcelona de Ciutadella. Segons l’Ariel, es calcula que més de 300.000 cubans han entrat als Estats Units l’últim any. Quan li pregunto per la capacitat de resistència dels cubans, em contesta; “yo creo que formamos parte de un experimento científico a nivel mundial para comprobar hasta qué punto puede aguantar un ser humano“.
Caminar per l’Havana Centro és deixar-se portar per la la simpatia, la gràcia i el sentit de la improvisació dels cubans. Ens arrosseguen a casa seva per vendre’ns puros a baix preu, dediquen mig matí a explicar-nos un projecte artístic de la cultura afrocubana al Callejón de Hamel, ens expliquen els seus vincles amb la madre patria, ens ajuden a trobar la sortida al laberint de carrerons de la ciutat, responen a les nostres preguntes impertinents amb paciència caribenya i ens ofereixen canviar moneda i transportar-nos en carraques destartalades sense arribar a atabalar, de moment.
La gran majoria de vehicles que circulen per la ciutat són cotxes americans dels anys cinquanta que simbolitzen el progrés aturat des de la revolució, camions soviètics reconvertits en transport d’humans i autobusos extenuats que vomiten fum i soroll que s’escolen per finestres obertes de cases ruinose habitades per figures fantasmagòriques. Aquest panorama és vigilat de ben a prop per un gratacel monstruós en construcció que, diuen, està construïnt el gendre del Raúl Castro. Altres diuen que el gendre va morir, o “lo murieron“, però que tot està lligat i ben lligat.
Hi ha misèria a l’Havana, molta misèria. Es nota en el neguit de la gent a les cues demencials davant de las bodegas amb la cartilla de abastecimiento (sic) que els dóna dret, en teoria, a retirar productes de primera necessitat. Es pot veure a les prestatgeries buides de les fleques sense farina Es percep en el caminar exhaust dels cubans buscant-se la vida pels carrers. S’endevina en la mirada negada de rom d’aquells obligats a menjar arroz con frijoles dia rere dia a bars ronyosos de l’Havana, a la cara de pena amb quèmiren els aparadors de les tendes governamentals farcides d’electrodomèstics de preus prohibitius on només es pot pagar en euros o dòlars.
Entendre el sistema de canvi de moneda del país ens ha costat dos o tres dies, si és que ho hem aconseguit. Pel carrer ens ofereixen canvi 150 o 170 pesos cubans per cada Euro, aquesta moneda tan criticada per experts economistes, però tan valorada fora del jardí europeu. El canvi oficial és 120. I punt. Si a un restaurant volem pagar en euros o volem treure diners al caixer, ens han d’aplicar el canvi oficial. Amb els Euros que obtenen els cubans canviant al carrer poden comprar menjar, electrodomèstics i altres productes a les botigues de l’estat encara que sigui a uns preus prohibitius. I és aquí on entra una paraula cantelluda: el regateig.
És lícit, ètic o convenient regatejar? A països amb sistemes econòmics, polítics i socials més o menys estables i consolidats, en un entorn de lliure mercat i competència, la pràctica pot ser normal i inclús ben acceptada com, per exemple, al Marroc. Molts turistes s’hi aboquen buscant la llaminadura del descompte i poder presumir de les seves arts negociadores davant d’amistats i famílies aduladores. Encara que siguin conscients que el diferencial obtingut és ridícul, segueixen collant al comerciant local. Però a Cuba el regateig és encara més indigne perquè no és un país normal. És un cas únic al món amb un sistema polític enrocat en uns ideals desfasats i uns governants adoctrinadors ancorats en els anys de la guerra freda. Si a l’Havana Vieja, per exemple, se’ns apropa un cotxe descapotable americà atronitat dels anys cinquanta i el conductor ens demana deu eruos per tornar-nos a la casa de huéspedes, doncs li paguem el que demana i gaudim de l’experiència! Quin sentit té humiliar a aquella persona oferint-n’hi set? I no crec que es tracti de caritat o llàstima, és simplement que la nostra petjada turística al país hauria de ser el més beneficiosa possible per la gent de Cuba perquè ells no en tenen cap culpa del seu govern escleròtic, perquè et donen conversa, calor, amabilitat, explicacions, hospitalitat i et fan sentir en tot moment com a casa. Què val això?
Però els cubans estan cansats, molt cansats. I quan menys t’ho esperes arriba el bany de realitat. “Estamos así de matarnos entre nosotros” em diu un cubà encantador, com tots, mentre ajunta els dits i índex i polze de la mà esquerra. “Te lo digo porque voy un poco borracho. La gente no puede más.” L’hem conegut a una barberia de l’Havana Vieja. Ens ha fet entrar al local després de veure que els fèiem fotos. Acceptem ser afaitats pel barber mentre ens cedeixen el torn. Ens explica que cada dissabte s’afaita i es rapa abans de sortir de festa. Xerra pels descosits mentre va fent glops a un líquid groc indefinible dins una ampolla de plàstic. Me n’ofereix. En bec una mica perquè continuï xerrant. Sobrevisc. I quan tot sembla un altre de les moltes interaccions amb els cubans em deixa anar; “a ustedes los turistas no les pasará nada . Si yo le robo este bolso a su señora me llevarían preso diez años. Pero muy pronto empezaremos a robarnos entre nosotros.” Sortim del barber ben afaitats comentant la conversa i a pocs metres un home ens diu; “disfruten del hambre que hay en Cuba.”
He decidit que em crec tot el que em diuen els cubans. Perquè no hi ha manera de contrastar-ho amb cap mitjà de comunicació lliure i fiable, i perquè tenen unes ganes incontenibles de parlar amb els forans malgrat el risc que qualsevol chivato els denunciï al govern. Si el Macario, el nostre taxista nascut als anys seixanta, ens diu que va viatjar en creuer de luxe des de l’Havana fins a Odessa per poder estudiar a Moscou, doncs m’ho haig de creure. Sobretot perquè l’he sentit parlar en rus, en eslovè, i en anglès. “Me han dado más de comer los idomas que los estudios“. Històries de la guerra freda i de la relació especial que Cuba va mantenir amb l’URSS: “El cubano se acostumbró a vivir subsidiado“.
La generació del Macario va gaudir de l’abundància gràcies a la relació especial que Cuba tenia amb l’URSS, però els joves com el Jasiel, tenen una altra perspectiva totalment diferent. El Jasiel és cambrer a un xiringuito de platja a la zona de Trinidad, Cuba. Té vint-i-un anys, i desprèn l’energia, inquietud i mala llet dels joves de la seva edat quan parla del seu futur. Va ingressar a l’acadèmia militar als catorze anys fascinat per aquell món. Els ensenyaven que el marxisme i el socialisme són els millors sistemes possibles i que el dimoni a la terra són els Estats Units. Però fa dos anys va començar a canviar de parer. De fet, ja feia temps que tenia la mosca darrera l’orella per la misèria que veia al seu voltant i per la cotilla omnipresent d’un règim desfasat. Durant el mes de juliol de 2021 milers de cubans van sortir de manera espontània als carrers de tot el país per exigir un canvi en les condicions de vida. La repressió va ser brutal, com a qualsevol dictadura, amb l’agreujant en el cas del Jasiel que s’hi va veure implicat com a part de l’aparell repressor. Va rebre ordres dels seus superiors de fer complir el toc de queda i de castigar els seus veïns; “teníamos que acercarnos por detrás de las personas que estaban en la calle más tarde de la hora permitida, cogerlos y llevarlos presos. No sabíamos que passaría con ellos“, un glop massa difícil d’empassar. Allò el va acabar de convèncer per deixar l’exèrcit. Ara fa de cambrer i somia en marxar de Cuba. “Ésta es mi tierra pero no veo ningún futuro aquí“. Estem fascinants amb la seva història, però el nostre conductor es mostra incòmode i ens interromp per ensenyar-nos un vídeo propagandístic sobre les virtuts de Cuba. Després ens explica que li sap greu que els joves vulguin marxar del país.
Però tornem a la conversa amb el Jasiel. Després d’uns segons de silenci, i sota la mirada expectant dels seus companys de feina, ens confessa amb veu baixa; “mi hermano partió hace tres días hacia los EUA en una barca. No sé nada de él. Tiene 31 años y dos hijas. Mi mamá no lo sabe“. El germà del Jasiel s’ha embarcat amb set companys més en una barqueta propulsada per dos motors adaptats de bombes de rec agrícoles. Ens ho explica mentre consulta el mòbil de manera compulsiva com si fos un adolescent àvid de likes, però en aquest cas el jove busca un senyal de vida del seu germà. L’únic que podem fer és escoltar-lo i seguir-lo al Facebook per seguir en contacte. Això també és Cuba.
I mentrestant a la noia que ens lloga bicicletes a l’Havana Vieja li agradaria dedicar-se a ensenyar a ballar dansa contemporània a adolescents, i la cambrera que ens serveix supermojitos s’enfada amb la companya de feina perquè ens ha permès passar a l’altra banda de la barra, i el conductor d’un Chevrolet descapotable rosa atrotinat negocia amb ulls cansats amb europeus àvids de noves experiències, i l’Ariel canvia moneda d’amagat dels chivatos mentre al seu voltant es desplega el mercat nocturn de carn humana, i l’Aliosca, filla d’una Fidelista recalcitrant i treballadora de la TV Cubana, encara conserva algun ideal revolucionari malgrat que coarti el futur del Daniel, el seu fill de vint anys que em diu; “cuando era pequeño, mi abuela nos proveía de todo. Era como el gobierno. Cuando murió, me di cuenta de que todo era una farsa.“
Des del balcó de la meva habitació a la casa de huéspedes al barri del Vedado a l’Havana, sento de fons a Billy Joel cantant I love you just the way you are. És un bon títol per resumir les meves sensacions després d’uns dies a Cuba. T’estimo tal com ets encara que de tant en tant marxi la llum, encara que costi trobar benzina pel nostre taxi, que canviar moneda sigui un jeroglífic irresoluble, que el control governamental atossigador faci la vida impossible als cubans, encara que ens fem un fart de menjar arroz con frijoles, encara que transitar per les carreteres cubanes sigui una gimcana perillosa, especialment de nit, encara que respirem la contaminació de tota mena d’andròmines escatològicament pudents, encara que … A Cuba se l’ha d’estimar per la seva gent. Per com se’ns apropen a parlar, sense cap mala intenció. Simplement per saber qui som, d’on som i si ens ho estem passant bé. Per com ens expliquen la seva vida amb aquella barreja de resignació activa perquè ja en tenen prou i perquè volen que s’acabi d’una vegada “l’experiment”. Supervivents i herois.
Mentrestant, des del balcó de la meva habitació al barri del Vedado a l’Havana, observo com uns operaris s’afanyen a acabar les obres d’una mansió d’algú important a un carrer a les fosques. Al mateix edifici, un home prim i cansat, s’afanya a escombrar el seu piset tot esperant el manà turístic aliè a la mirada tafanera d’aquest nou vingut embruixat per l’encant de Cuba. I en aquest precís moment, m’arriba un missatge del Jasiel: “Ya casi llegan. Un compañero ha conseguido llamar a su família!“. Quin descans! Empatitzar d’aquesta manera amb un desconegut em provoca sentiments profunds i desconeguts en mi. Tinc la sensació d’haver connectat molt ràpid amb aquesta gent. I mentrestant, des del balcó de la meva habitació al barri del Vedado a l’Havana, un gat travessa el carrer amb passos cansats buscant-se la vida, com els cubans, un cotxe americà dels anys cinquanta deixa un rastre de fum i soroll a la caça del turista capritxós i l’Ariel s’esforça per captar clients del restaurant del davant de l’Hotel Capri.
I love you just the way you are.
Roger Valsells 