L’hora teòrica de sortida del bus era les 10.30 h del matí però fins a les onze tocades no arriba a l’estació de Split. La ciutat bull de turistes com qualsevol altre parc temàtic d’estiu a Europa.
Preparant el viatge a Bòsnia i Hercegovina, BiH, he pogut a captar la complexitat del país. Impossible canviar moneda a Barcelona o a l’aeroport de Split. Només a l’estació d’autobusos m’han canviat 30 €. La cara de mal humor, sorpresa i, perquè no dir-ho, fàstic de la persona que m’ha atès quan li he demanat moneda de BiH, era de foto. Un altre detall: el suplement per llogar un cotxe a Split i tornar-lo a Sarajevo, doblava el preu del lloguer. La millor opció, el transport públic.
L’autobús amb matrícula de BiH surt finalment a les 11.15 h. La carretera de Split en direcció Est no té res a envejar a les avorrides autovies que porten als pixapins a la Cerdanya. El vehicle, però, és d’un altre món. En només trenta minuts s’ha parat quatre vegades però ningú s’immuta. La majoria del passatge són dones carregades amb maletes i bosses que tornen cap a Bòsnia. Ningú diu res. Jo aprofito els últims moments de roaming sense càrrec —Croàcia pertany a la Unió Europea des del 2013 encara que no tingui Euro— per seguir connectat a casa i seguir la ruta amb Google maps.
Arribem a la frontera i puja una policia Croata amb cara de pomes agres. Ens demana el passaport a tots i se’ls emporta. Mitja hora més tard ens el tornen i, amb un altre conductor, seguim cap a la frontera de BiH. Ens fan baixar i ens fan fer cua perquè el funcionari bosni ens posi un segell al passaport. Tot plegat tres quarts d’hora.
La carretera es va fent estreta, l’autobús torna a fallar i m’he quedat sense mòbil. A l’inrevés que els meus companys de viatge. El festival de sintonies, missatges i trucades és constant. Sort que el paisatge és espectacular. Muntanyes com les de la Cerdanya, llacs com els del Canadà i planes com les de Lleida. El que sobta és veure pobles amb esglésies cristianes noves de trinca adornades amb creus gegants, banderes croates i fins i tot a Kupres, a 73 quilòmetres de la frontera, hi ha una bandera croata gegant a dalt d’una muntanya.
Arribem a Bugonjo i enllaço amb l’autobús municipal cap a Gornji Vakuf – Uskoplje. Sense aire condicionat i amb un conductor més preocupat en xatejar amb Viber i lligar amb les passatgeres que per conduir pel mig de la carretera. Em fa la sensació que estic a una pel·lícula de l’Emir Kusturica. La gent puja i baixa de l’autobús a parades enmig de la carretera, no paga gairebé ningú. Una parella de vellets tracta d’entrar a l’autobús amb dues gallines vives rebels, dones amb vel em miren encuriosides. Jo sóc l’estrany.
Arribo al meu primer destí i em rep l’Avdo Zec, un jove musulmà que va perdre el seu pare a la guerra.
Roger Valsells 