Dies 3 i 4/12 – 23 i 24 de juliol de 2018 – Kyoto
Costa molt trobar gent que parli anglès i el meu japonés és patètic. Passejant pel Nishiki Market de Kyoto és frustrant no poder preguntar per la extraordinaria varietat i raresa del menjar exposat. El mercat és un carrer estret d’uns 500 m, sota cobert, al centre de la ciutat amb desenes de paradetes atapeïdes de menjar tradicional de Kyoto. Conviuen els negocis minúsculs de vellets arrugats exposant la seva mercaderia resignats davant la incomprensió del bàrbar occidental, amb parades modernes i plastificades presumint de varietat i quantitats industrials de menjar. S’ha de ser una mica agosarat i/o inconscient per tastar tot el que t’ofereixen. Durant mitja hora boja em dedico a acceptar-ho tot. El te verd en pols el trobo un pel dolç, els popets caramelitzats difícils d’empassar, els fruits secs de Wasabi boníssims, el cod o bacallà vermellòs és horrible, el fregit tempura deliciós, les galetes amb pèsols espectaculars però amb els ocellets fregits no m’hi atreveixo. La noia que m’ha venut el popet caramelitzat parla anglès! Li faig tantes preguntes de cop que l’atabalo i la gentada que atapeeix el mercat estret fa molt difícil la conversa. Les seves companyes de feina riuen nervioses al veure-la parlar amb mi. Aconsegueixo esbrinar que és de Taiwan i per això parla l’anglès. A la meva pregunta de perquè tant poca gent el parla em respon què mai tenen ocasió de practicar-lo! Resposta diplomàtica. Hauré de buscar un altre interlocutor.
Quan en trobi un d’interlocutor li preguntaré… per què el llum dels taxis que indica disponibilitat són de formes diferents com una mitja lluna o un cor o una flor de loto o un caràcter japonés? Per què els cables d’electricitat dels carrerons de Kyoto pengen dels fanals formant autèntics Transformers de milers de Volts arran dels balcons? Quin significat té una desfilada pel carrer principal de la ciutat d’homes vestits en kimono blanc arrossegant una carrossa immensa a ple sol coronada com un santuari Shinto amb un arbre al sostre? Per què tenen una moneda tant farragosa que t’obliga a carregar una billetada (1.000 Iens = 8€) i per què hi ha tants llocs on no accepten targetes de crèdit? Per què hi ha tanta gent que porta una màscara protectora a la boca? – no acabo de saber si estan malalts i no em volen contagiar o no es volen contagiar de mi – Per què hi ha tantíssima gent treballant als aeroports, estacions de tren i altres edificis oficials?
La quantitat de persones treballant als edificis oficials és directament proporcional a la burocracia que t’imposen per a qualsevol tràmit. Per exemple: hem fet cua de vint minuts per validar el Japan Rail Pass a l’estació Kyoto Central. Darrera el mostrador, hi havia almenys sis persones de les quals només dues despatxaven el públic. La resta feien veure que treballaven. Molts d’ells amb la màscara protectora a la boca. La paperassa que fan és excessiva. M’han fet tornar a l’hotel a buscar els passaports perquè volien veure el segell d’entrada al país. Després m’han fet omplir les nostres dades un altre cop i han generat cinc folis per barba quatre dels quals els han grapat i arxivat. Finalment ens han donat el carnet enganxat a un mini dossier incòmode de carretejar. Tot el tràmit ha durat ben bé 25 minuts. Un altre exemple: a l’hotel, cada vespre, ens demanen quin tipus d’esmorzar volem. Oriental o occidental. Amb la nostra tria generen cinc paperets per a mostrar a la cambrera del Bar. Pobre de tú que no portis el paper! No m’estranya que les xifres d’atur siguin tan baixes.
Anècdotes viscudes aquests dies il·lustren el caràcter japonès. La primera: al tren que ens porta al bosc de bambú, els seients estan disposats de manera que un grup de quatre pot seure veient-se les cares. Una família de tres persones que seia davant nostre s’ha aixecat de cop al veure entrar al tren una velleta acompanyada de la seva filla. Reverències i somriures nerviosos per oferir-se, negar-se, insistir, negar-se, insistir, acceptar i agrair el gest. La segona: l’ascensor de l’Hotel para al tercer pis. S’obre la porta i una persona del servei espera que es tanqui la porta per no molestar. Insistim perquè entri i al final ho fan fent reverències d’agraïment. I la última: costa molt trobar papereres però no hi ha ni un paper a terra.
Segons TV3 i la CNN estem a la pitjor onada de calor dels últims anys però, la veritat, ja ens hi hem acostumant. Kyoto ens ha encantat. Temples, santuaris, barris amb cases tradicionals, jardins, mercats. Hem començat amb el Japó més pausat. Demà Hiroshima.
- Apa titu cap a Japó 21 de juliol de 2018
- Religions 22 de juliol de 2018
- Lost in traslation 23 i 24 de juliol de 2018
- Ryokan 25 de juliol de 2018
- Washington – Hiroshima – Auschwitz 26 de juliol de 2018
- Don Quijote 27 de juliol de 2018
- Lo puto tifón 28 de juliol de 2018
- Vanessa paradise 29 de juliol de 2018
- Japó i Holanda, amics per sempre 30 de juliol de 2018
- Kill the Bill Masako 31 de juliol de 2018
- Marunouchi Line 1 d’agost de 2018
Roger Valsells 