Dia 1/12 – 21 de juliol de 2018 – Barcelona / Dubai / Osaka / Kyoto
El vol de Barcelona a Dubai amb l’Airbus 380 se’ns fa curt. La novetat d’embarcar-nos en aquest gegant dels cels i la il·lusió d’un viatge que comença, fa del trajecte de 6 hores una delicia.
Arribem a Dubai i comencem a al·lucinar amb les dimensions de l’aeroport. Han aconseguit fer un hub mundial del no res. Els passadissos infinits d’aquest àgora artificial s’ha convertit en una bombolla d’aire condicionat enmig del desert. Dona la sensació que gran part de la gent que transita pel Dubai International Airport, DXB, no sap ni vol saber on és. M’hi incloc. Faig una foto del panell d’arribades per constatar la magnitud de la bombolla: Medina, Tehran, Bali, Riyadh, Jeddah, Dhaka, Bahrain, Adelaide, Kolkata, Fort Lauderdale, Seychelles, Sydney, Muscat, Washington, Dammam, London Heathrow, SIngapore, Karachi, Male, Colombo, Narita, Melbourne, London Gatwick, Perth, Chenai, New York, Orlando, Dallas, Shangai, Thirunvananthapuram, Clark, Manchester, Newark, Manila, Kuala Lumpur, Hyderabad, Hong Kong, Lahore, Rome, Kochi, Bangalore, Islamabad, Peshawar, Hanoi, Mumbai, Osaka, Seoul Incheon, Taipei, Bangkok, Frankfurt, Cape Town, Beijing, New Delhi, Munich, Mauritius, Lagos, Paris i Barcelona!!! Sorprèn veure la nostra ciutat en aquesta alineació global.
On carai és Thirunvananthapuram? Segons Mr. Google and Mrs. Viquipèdia, Thiruvananthapuram, també coneguda com a Trivandrum, és la capital de l’estat de Kerala, a l’Índia, i del districte de Thiruvananthapuram. Es troba a la costa oest, prop de l’extrem sud del continent. Esmentada pel Mahatma Gandhi com la “ciutat sempre verda de l’Índia”, es caracteritza pel seu terreny ondulat de turons costaners baixos i pels seus carrerons comercials sempre actius. Qui vola de Thirunvananthapuram a Dubai? I de Dubai a Thirunvananthapuram?
Durant les tres hores i escaig que vam passar a l’aeroport de Dubai saludem a una amiga de la família que torna de fer un voluntariat a Uganda i gairebé coincidim amb un altre amic que va a treballar a la ciutat. Milions d’històries creuades cada día, cada hora, cada segon. Famílies de nòrdics escaldats pel sol que tornen de paraísos remots a la rutina ennuvolada es creuen amb dones que s’amaguen els cabells sota el Hijab o tot el rostre amb el Niqab, grups d’orientals aborregats fotografiant-ho tot coincideixen amb individus vestits amb túnica i turbants de diferents colors indicant status o tribu o procedència o… , parelles amb l’instint de reproducció disparat arrosseguen criatures adormides en horaris inhumans demanant informació a treballadors hindús esgotats adormint-se en qualsevol racó, cambreres filipines amb amabilitat sobredimensionada miren de reüll a grups de joves okupant passadissos per aprofitar vols low cost amb enllaços eterns. I nosaltres què carai hi fem a Dubai? Doncs buscar la porta B10 per embarcar cap a Osaka.
El vol de 9h de Dubai a Osaka se’ns fa més pesat. No hi ha manera de dormir en aquest Boeing 777. Enyorem l’Airbus!
Aterrem a Osaka i comença el xoc cultural. Des del personal de l’aeroport encarregats de tramitar els passaports, passant pel conductor del minibus que ens porta a Kyoto fins al noi de la recepció de l’Hotel o els cambrers del restaurant on vam sopar, tots i totes interactuen diferent del què estem acostumats. Són tant i tant amables que un no pot evitar sospitar que, el riure nerviós perpetu amb el que se’t dirigeixen, en realitat amaga cautela, educació, tempteig i un punt de distanciament davant aquests bàrbars que han vingut a visitar-los.
Tot just tenim temps de fer un mos al restaurant de la cantonada. Boníssim encara que no sabem ben bé què hem menjant. La dèria vegetariana de la meva filla gran xoca frontalment amb la gastronomia japonesa.
Dia 2/12 – 22 de juliol de 2018 – Kyoto
Fins ara, la paraula Kyoto, em traslladava mentalment a la tenda d’electrònica de davant de l’Hospital de Sant Pau a Barcelona. Not any more.
Avui hem conegut a la Junko. La Junko ens ha fet de guia aquest matí per Kyoto i Nara. Originaria d’Osaka, va aprendre el castellà a Paraguay! Ha viatjat per tot Sud Amèrica i coneix bé l’ofici de guia. La veritat és que ens ha anat molt bé per a situar-nos. Aprendre com funciona el metro i els trens japonesos hauria estat molt més farragós sense ella. Primer hem visitat el Santuari Shinto (Sintoista) a Kasuga i després el Temple Budista de Todaiji a Nara.
El que m’ha agradat descobrir avui, gràcies a la Junko, és que la religió nacional japonesa, el Shinto, conviu pacíficament amb el Budisme. El 90% dels japoneses les practica de manera conjunta. Encara que el Japó sigui un estat secular sense religió oficial, l’Emperador és el líder religiòs Shinto. Es diu que hi ha més de 8 milions de Déus Shinto, en canvi de Buda només n’hi ha un. El Sintoisme és una religió de culte animista i naturalista que venera els seus avantpassats, el budisme adora el seu creador. Aquest és un país avesat a tot tipus de desastres naturals i els sintoistes creuen que fent ofrenes i donacions als Déus, aquests els ajudaran a minimitzar danys. El budisme és originari de la India i va arribar al Japó fa més de 1.700 anys a través de la Xina i de Corea. El sintoisme no és dogmàtic però ha proporcionat als japonesos un codi de valors pràctic i gens absolutista: res és bo ni dolent del tot. Aquest fet marca el comportament i la manera de pensar dels japonesos. Podem trobar un Torii o arc d’entrada Shinto als temples budistes o temples budistes dins de santuaris Shinto. El sincretisme i la superstició dominant a la vida religiosa, complica molt la vida als visitants occidentals.
La immersió religiosa a 39ªC ens ha deixat baldats i recuperem forces a un sushi bar de Nara abans d’agafar el tren de tornada a Kyoto. Ens hem despedit de la Junko i ja volem sols! El jet lag apreta i ens regalem una dutxa i una becaina d’una horeta.
Després de sopar al marge del riu Kamo, hem entrat a un antro de ludopatía multicolor i sorollós al centre de Kyoto. Màquines escurabutxaques estridents, fotomatons amb opció de personalitzar les imatges fins a extrems Kitsch, taules d’apostes de carreres de cavalls, guitarres, bateries, pianos, timbals, pistes de ball, metralletes, cotxes, bitlles… tot virtual i solitari. Pisos i més pisos dedicats a l’oci més extravagant i barroer que us pugueu imaginar. Potser sí que són capaços de combinar dues religions tan diferents però també és cert que necessiten desfogar-se amb un consumisme desenfrenat.
Dies 3 i 4/12 – 23 i 24 de juliol de 2018 – Kyoto
Costa molt trobar gent que parli anglès i el meu japonés és patètic. Passejant pel Nishiki Market de Kyoto és frustrant no poder preguntar per la extraordinaria varietat i raresa del menjar exposat. El mercat és un carrer estret d’uns 500 m, sota cobert, al centre de la ciutat amb desenes de paradetes atapeïdes de menjar tradicional de Kyoto. Conviuen els negocis minúsculs de vellets arrugats exposant la seva mercaderia resignats davant la incomprensió del bàrbar occidental, amb parades modernes i plastificades presumint de varietat i quantitats industrials de menjar. S’ha de ser una mica agosarat i/o inconscient per tastar tot el que t’ofereixen. Durant mitja hora boja em dedico a acceptar-ho tot. El te verd en pols el trobo un pel dolç, els popets caramelitzats difícils d’empassar, els fruits secs de Wasabi boníssims, el cod o bacallà vermellòs és horrible, el fregit tempura deliciós, les galetes amb pèsols espectaculars però amb els ocellets fregits no m’hi atreveixo. La noia que m’ha venut el popet caramelitzat parla anglès! Li faig tantes preguntes de cop que l’atabalo i la gentada que atapeeix el mercat estret fa molt difícil la conversa. Les seves companyes de feina riuen nervioses al veure-la parlar amb mi. Aconsegueixo esbrinar que és de Taiwan i per això parla l’anglès. A la meva pregunta de perquè tant poca gent el parla em respon què mai tenen ocasió de practicar-lo! Resposta diplomàtica. Hauré de buscar un altre interlocutor.
Quan en trobi un d’interlocutor li preguntaré… per què el llum dels taxis que indica disponibilitat són de formes diferents com una mitja lluna o un cor o una flor de loto o un caràcter japonés? Per què els cables d’electricitat dels carrerons de Kyoto pengen dels fanals formant autèntics Transformers de milers de Volts arran dels balcons? Quin significat té una desfilada pel carrer principal de la ciutat d’homes vestits en kimono blanc arrossegant una carrossa immensa a ple sol coronada com un santuari Shinto amb un arbre al sostre? Per què tenen una moneda tant farragosa que t’obliga a carregar una billetada (1.000 Iens = 8€) i per què hi ha tants llocs on no accepten targetes de crèdit? Per què hi ha tanta gent que porta una màscara protectora a la boca? – no acabo de saber si estan malalts i no em volen contagiar o no es volen contagiar de mi – Per què hi ha tantíssima gent treballant als aeroports, estacions de tren i altres edificis oficials?
La quantitat de persones treballant als edificis oficials és directament proporcional a la burocracia que t’imposen per a qualsevol tràmit. Per exemple: hem fet cua de vint minuts per validar el Japan Rail Pass a l’estació Kyoto Central. Darrera el mostrador, hi havia almenys sis persones de les quals només dues despatxaven el públic. La resta feien veure que treballaven. Molts d’ells amb la màscara protectora a la boca. La paperassa que fan és excessiva. M’han fet tornar a l’hotel a buscar els passaports perquè volien veure el segell d’entrada al país. Després m’han fet omplir les nostres dades un altre cop i han generat cinc folis per barba quatre dels quals els han grapat i arxivat. Finalment ens han donat el carnet enganxat a un mini dossier incòmode de carretejar. Tot el tràmit ha durat ben bé 25 minuts. Un altre exemple: a l’hotel, cada vespre, ens demanen quin tipus d’esmorzar volem. Oriental o occidental. Amb la nostra tria generen cinc paperets per a mostrar a la cambrera del Bar. Pobre de tú que no portis el paper! No m’estranya que les xifres d’atur siguin tan baixes.
Anècdotes viscudes aquests dies il·lustren el caràcter japonès. La primera: al tren que ens porta al bosc de bambú, els seients estan disposats de manera que un grup de quatre pot seure veient-se les cares. Una família de tres persones que seia davant nostre s’ha aixecat de cop al veure entrar al tren una velleta acompanyada de la seva filla. Reverències i somriures nerviosos per oferir-se, negar-se, insistir, negar-se, insistir, acceptar i agrair el gest. La segona: l’ascensor de l’Hotel para al tercer pis. S’obre la porta i una persona del servei espera que es tanqui la porta per no molestar. Insistim perquè entri i al final ho fan fent reverències d’agraïment. I la última: costa molt trobar papereres però no hi ha ni un paper a terra.
Segons TV3 i la CNN estem a la pitjor onada de calor dels últims anys però, la veritat, ja ens hi hem acostumant. Kyoto ens ha encantat. Temples, santuaris, barris amb cases tradicionals, jardins, mercats. Hem començat amb el Japó més pausat. Demà Hiroshima.
Dia 5/12 – 25 de juliol de 2018 – Kyoto
Avui hem marxem de Kyoto cap a Hiroshima amb el Shinkansen o tren bala. Es nota que som uns paserells perquè ens han fet canviar de tren i de vagó un parell de cops. Quan estiguem ensenyats haurem de marxar! És un trajecte d’una hora i quaranta minuts però hem fet una parada a la ciutat de Okayama per gaudir dels seus jardins. És el que té el Japó. De camí entre la ciutat més tradicional, Kyoto, i la ciutat renascuda de l’horror, Hiroshima, baixem del tren bala per visitar un jardí! Ha valgut molt la pena tot i suportar temperatures de més de 40 graus.
Arribem a Hiroshima a les 15h i enfilem el tramvia cap el Ferry que enllaça amb la illa de Itsukushima. Tenim reserva a un Ryokan – allotjament tradicional japonès – molt especial. El trajecte de 90 minuts en tramvia ha sigut una autèntica immersió a la vida quotidiana japonesa. Ens ha fascinat veure grups d’escolars joveníssims desfilant disciplinadament darrera la mestra. Les seves carones són com globus inflats als que algú ha pintat els ullets. Són els més curiosos amb nosaltres però també els més tímids. No hi ha manera de fer-los riure! Sembla que els fem por. Hem volgut ser educats oferint el seient a una senyora gran però no li ha agradat el gest i s’ha quedat dreta amb cara de pomes agres… El conductor del tramvia emet una cantinela en veu nasal indicant, suposem, les parades fins a un total de 46! A l’hotel ens han dit que podríem haver agafat un tren més ràpid però ja ens ha agradat.
El primer que hem demanat només arribar al Ryokan Watanabe és el camí més curt a la platja. El propietari, tot amabilitat, ens hi ha acompanyat i hem xalat d’un fantàstic bany de tarda amb el sol decreixent. Ha sigut divertit banyar-se entre famílies locals i encara més sorprenent la temperatura de l’aigua. Calentíssima el primer metre i mig però glaçada a partir dels dos metres. Des de la platja veiem Hisroshima a l’altre costat de la bahía amb un trànsit considerable de vaixells de càrrega. L’aigua no estava molt neta però ens han pogut les ganes! A les 17:30, amb puntualitat japonesa, ens han vingut a buscar i, ara si, donem un cop d’ull al Ryokan.
Les habitacions consten de dues peces grans separades per portes correderes lleugeres. El tamany de les habitacions es medeix en tatamis. Cada tatami té la mida aprox d’una persona i de día està disposat per seure, a terra, i prendre el te. Al vespre aparten la tauleta i treuen uns futons – matalassos prims- de l’armari per poder dormir sobre el tatami. El bany, amb banyera de fusta convertible a banc, i el water separat amb tots els botons imaginables per netejar-se els baixos pel davant, pel darrera, amb aigua calenta, aigua freda, per pujar la tapa, per baixar-la, per tenir música que disimuli els sorollets, etc. El sopar és a les 18:30 vestits amb Kimono!
Dia 6/12 – 26 de juliol de 2018 – Hiroshima
Fa pena deixar el Ryokan però tinc pressa per visitar el Memorial de la Pau d’Hiroshima. El Memorial està ubicat a un parc al mig de la ciutat molt a prop d’on va esclatar la bomba el 6 d’agost de 1945. Els americans l’havien batejat amb el nom de ¨Little boy” i la van programar perquè fes explosió a 600 m d’alçada. D’aquesta manera evitaven que la terra aborbís part de l’ona expansiva i asseguraven el major dany possible.
Assegut al Hiroshima Peace Memorial Hall for the Atomic Bomb Victims, trobo un moment per a mirar enrere i fer balanç dels tres grans viatges que he fet aquest 2018 tant productiu. Washington, Auschwitz i Hiroshima. El Memorial Hall és un espai circular de dimensions considerables al qual s’accedeix baixant una rampa decorada amb recordatoris dels fets. Al final de la rampa s’obre un espai immens. Al mig hi ha una font molt discreta i a les parets el paisatge de la destrucció gravat en pedra amb els noms dels districtes de la ciutat. Les 12 columnes que sustenten el sostre semblen marcar les hores. A sota de cada columna hi ha un banc de fusta. Ocupo l’últim banc lliure. El silenci és total. Sembla un tanatori. De fet ho és. Un tanatori d’unes 140.000 víctimes. No s’acaben de posar d’acord amb el nombre exacte de morts.
Sembla que les dotze persones assegudes en aquesta sala som de dotze països diferents. Almenys és el que m’ha agradat imaginar. Hi ha sis persones amb trets orientals i sis d’occidentals. Avui he après, per exemple, que el 10% de les víctimes d’aquell infaust día eren coreans. Per tant els orientals poden ser japonesos, coreans, xinesos, taiwanesos, vietnamites, tailandesos, filipins, etc. Els occidentals podem ser americans, alemanys, italians, catalans, danesos, polacs, croates, etc. Tots som a Hiroshima perquè ens interessa la història. Almenys és el que m’ha agradat imaginar. Hi ha un japonès, a la meva esquerra, amb la mirada perduda. Davant seu, un individu ros i musculat amb cara de marine no sap on mirar. Rebrega una gorra entre les mans suades i sembla inquiet. Què deu pensar ara mateix el japonès de l’americà? De fet, la bomba atòmica d’Hiroshima va ser la fuetada final d’una guerra terrible. Al Japó, més de 60 ciutats havien patit bombardejos amb bombes convencionals. Ciutats com Kyoto o la mateixa Hiroshima n’havien sortit bastant ben parades. La d’Hiroshima no va ser una bomba més de la guerra per la seva magnitud destructora però sí que va caure a un país molt castigat per la Guerra del Pacífic en el context de la Segona Guerra Mundial. La tossuderia en no rendir-se va provocar que, tres dies després, l’exèrcit americà en fes esclatar una altra a Nagasaki.
Abans d’entrar al Memorial he conegut a un supervivent de l’atac nascut a principis de 1946. La seva mare estava embarassada d’ell quan va explotar la bomba. M’ha confessat que la seva generació no té un sentiment negatiu cap els nord americans. La seva queixa anava dirigida al sistema educatiu japonès. Segons Mito San als nens no se’ls explica bé el què va passar. Els obliguen a recordar dates i prou. On si he tocat os ha sigut quan hem parlat de les armes atòmiques. He entès que aquesta és la veritable batalla de les víctimes del 6 d’agost de 1945. No poden suportar que existeixin armes nuclears al món.
I per un nord americà. Què significa viatjar a Hiroshima? Està orgullós del seu govern o avergonyit? El viatge a Washington DC del mes de gener, em va servir per copsar la demostració ostentosa de poder que fa la capital de l’imperi nord americà. Tota la ciutat és una posada en escena desproporcionada del poder dels Estats Units d’Amèrica. God bless America. El poder de dedicar els millors llocs de la ciutat a homenatjar antics presidents. El poder d’honrar els soldats morts en les múltiples guerres en que s’han vist implicats en jardins infinits. El poder de tenir la Casa Blanca, el Congrés, la seu del FMI i el Pentagon, en poc més de 60.000m2. El poder de limitar l’alçada dels edificis per tal que no superin la de l’obelisc. El poder de la societat civil donant gran part de les seves fortunes a filantropía. El poder de participar en guerres a tot el món fora del seu territori. El poder de tenir als enemics vençuts, Alemanya i Japó, com a grans aliats. El nord americà present a la sala viatja amb la motxilla carregada de poder. Sap que pertany a la nació més poderosa de la terra i que la bomba d’Hiroshima va ser un episodi més de la Segona Guerra Mundial. Ells són els vencedors. Van envair Europa fent fora en Hitler i van acabar la Guerra al Pacífic. O potser no. Potser està tan avergonyit com la majoria dels alemanys quan senten parlar d’Auschwitz.
L’individu amb cara de jueu – nas prominent, extremadament prim i amb Kipa al cap – es mira de reüll al coreà confonent-lo amb un japonès. És de Crackovia i està fart que li preguntin per Auschwitz. Ha viatjat a Hiroshima per veure com gestionen el fet de ser una ciutat assenyalada per la història. Durant el meu viatge a Auschwitz per Setmana Santa em va picar la curiositat sobre el sentiment que tenien els polacs vers els alemanys. Vaig fer la pregunta a la guia local, una noia molt jove i agradable acostumada a preguntes impertinents. Em va confesar que les noves generacions no tenen cap ressentiment contra els alemanys. El que els fa patir més és la deriva ultranacionalista que està agafant Polonia.
Auschwitz és esgarrifós. Una fàbrica dissenyada per assassinar en massa. El premi Nobel de literatura Kazuo Ishiguro, nascut a Nagasaki, es preguntava si s’havia de conservar Auschwitz tal i com està, restaurar-lo o bé deixar-lo caure. Després d’haver visitat Auschwitz-Birkenau i Hiroshima, m’agrada més la opció japonesa: conservar les ruïnes d’un edifici com símbol – declarat World Heritage Site per la Unesco el 1996 – i dedicar un museu a la memòria de les víctimes. És suficient. Al voltant del Memorial Parc, la vida floreix de manera espectacular. Es tracta d’un exemple inequívoc de la capacitat del ser humà per a refer-se i tirar endavant. Les restes del camp de concentració d’Auschwitz Birkenau ocupen una extensió immensa. Encara hi ha molts barracons, restes de les càmeres de gas, la estació de tren i els edificis on feien la tria mortal. És impossible que la vida floreixi als voltants. La gent dels pobles del voltant com Weinheim, Hemsbach o Mörlenbach deuen estar farts de veure com se’ls relaciona amb la ignomínia. A Hiroshima va caure una bomba que va matar 140.000 persones de cop, en canvi a Auschwitz es va dissenyar i planificar una fabricar per matar i incinerar milions d’éssers humans. Recordo haver llegit que el bunker on es va suicidar Hitler, va ser enderrocat i ara hi ha un vulgar pàrquing. Alemania va tenir clar que no volia crear un lloc de peregrinació. I no parlem del Valle de los Caídos perquè avui no toca.
Està clar que ningú és responsable del mal que fan els seus governants però viatjar a llocs com Washington, Auschwitz i Hiroshima serveix per agafar perspectiva.
Dia 7/12 – 27 de juliol de 2018 – Hiroshima / Osaka
Ahir al vespre vam arribar a Osaka amb el Shinkansen, el tren d’alta velocitat japonés. El Shinkansen – literalment ´nova línia troncal´ – es va inaugurar l’any 1964 coincidint amb els Jocs Olímpics de Tòkyo. La velocitat màxima que oferia en aquells moments la primera línea entre Osaka i la capital era de 210 km/h. Avui en día el tren arriba als 320 km/h. El trajecte entre Hiroshima i Osaka d’una hora i vint-i-cinc minuts se’ns va fer curt!
A Osaka només vam tenir temps de gaudir del Dotombori market al barri de Namba. Quan es pon el sol els neons acaparen el paisatge d’aquest peculiar centre comercial i turístic. Edificis sencers dedicats al joc, el karaoke, el bowling i a l’omnipresent Pachinko. El Pachinko és una màquina que combina videos moderns amb el clàssic pinball. N’hi ha a centenars arrenglerades en passadissos sòrdids i fan un soroll infernal. Homes i dones de tot tipus de condició social juguen absorts a aquest joc incomprensible per a nosaltres. La majoria fuma amb avidesa ja que és dels pocs llocs on es permet fer-ho. Fins i tot al carrer està restringit! Als baixos d’aquests edificis acostumen a haver-hi els clàssic jocs de pescar ninots de peluix amb un ganxo i les anomenades Dancing Stage. La peculiaritat dels jugadors de Dancing stage que vam veure a Osaka és que, no només imiten amb els seus moviments el ball del personatge que apareix en pantalla, sinó que vesteixen igual que ells. Vam poder veure un home d’uns seixanta anys amb pinta d’executiu seriós vestit amb tutú i samarreta de tirants arrapada imitant els moviments d’una ídol local tot somrient a la gentada que el mirava per la finestra oberta al carrer. Deu ser la manera que tenen de relaxar-se.
Un altre local que ens va cridar l’atenció va ser el ¨Don Quijote¨. Es tracta d’un colmado gegant ubicat davant del canal. Obert les 24 hores del dia els 365 dies de l’any, forma part d’una cadena que té 150 botigues per tot el Japó, Singapur, Hawai i California. Bones ubicacions, oferta diversa i preus baixos. És fàcil entrar-hi però molt complicat de sortir-ne! Hi ha tanta gent comprant i els passadissos són tan estrets, que part del personal es dedica a organitzar les cues per pagar. Si veuen que no portes res, et miren malament i et fan tornar a començar el recorregut. Vam aconseguir sortir sense comprar res…
Avui fem el recorregut Osaka / Takayama. Les inundacions de l’últim mes al Japó han deixat la línia de tren inservible i hem trigat set hores en fer un recorregut que normalment es fa en tres. Takayama és una petita ciutat ubicada als Alps japonesos. El viatge ha sigut molt llarg però el paisatge de muntanya i, sobretot, les temperatures són molt refrescants. Després de sopar al Ryokan gaudim de l’Onsen, el típic bany japonés. Aplico el savi refrany castellà: Donde fueres haz lo que vieres. Els homes entren despullats a la piscina amb aigua molt calenta. Costa d’entrar-hi però un cop dins l’efecte relaxant és immediat. En sortir, agafen aigua calenta de la piscina amb un bol de fusta, i s’asseuen a un banc també de fusta. Sumergeixen una tovallola a l’aigua calenta del bol i s’ensabonen tot el cos meticulosament. Aclareixen el sabor amb una dutxa individual i tornen a començar el procés. Alguns d’ells tornen a la piscina i d’altres aprofiten per afeitar-se asseguts al banc de fusta. No cal dir que vaig sortir nét i polit.
La sorpresa desagradable va arribar quan vaig tornar a l’habitació. Un Fax de la nostra agència ens avisa que el tifó Jongdari s’apropa a la zona amb previsions de pluges torrencials i vents desmesurats. Aconsellen no sortir de l’hotel en dos dies! Decidim tocar el dos demà a primera hora. No volem arriscar-nos a quedar atrapats a Takayama.
Dia 8/12 – 28 de juliol de 2018 – Takayama / Tokyo
El primer tram del viatge a Tokyo el fem en autocar. A les 7:50 a.m. puntuals sortim de l’estació de Takayama. El camí és impressionant. Una carretera de muntanya amb corbes vertiginoses ens permet gaudir del paisatge muntanyós. Fins i tot els boscos, els camps conreats i els jardins estan endreçats. L’autocar baixa vorejant un riu muntanyós amb cicatrius de riuades recents. Hem comptat fins a tres preses hidroelèctriques. No tenen problemes d’aigua aquí. A cada parada es va omplint de japonesos menuts que ens ignoren olímpicament. No tot són japonesos. Una família argentina de quatre membres fa el mateix trajecte que nosaltres. La mare, Susana, és tan xerraire i atabaladora com callats i passius són els japonesos. El show que organitza per dir-li al conductor que baixi l’aire condicionat, fa riure fins i tot a la resta de passatge. No entenen res del que diu però el seu to i la seva gesticulació els deixa perplexos. “Mister, que ya tengo la menopausia! Mister! Tengo la menopausia. Hace mucha calor!…” La parella, amb dos fills adolescents, està fent un viatge esgotador de tres setmanes: Buenos Aires – Los Àngeles – Pekin – Tokio – Osaka – Los Angeles – Buenos Aires. En cinc minuts ens fa la radiografía de la Xina; muy sucios, del Japó; muy educados pero raros, de Buenos Aires; no vayan, muy peligroso, d’Espanya: que delgada está Leticia. És divertit trobar gent de tot el món. Ahir vam conèixer a l’Alfred de Barcelona. Un enginyer apassionat de les motos que vol anar al circuit de Suzuka a veure una carrera de superbikes. L’Alfred m’explica que el seu avi alemany va combatre al front rus! Em falten hores per acabar d’interrogar-lo.
Arribem a Tokio al migdia amb el cel ennuvolat però tranquil. La cua per fer el check-in a l’hotel és descomunal. Ens expliquen que hi ha hagut moltes cancel·lacions de vols i estan desbordats. Comença a ploure. Comença a fer molt vent. Els paraigües que ens han deixat a l’hotel queden fets miques al cap de cinc minuts. És divertit fer el primer passeig per aquesta ciutat amb un tifó perseguint-nos! A la gent de Tokyo, però, no els fa tanta gràcia. L’últim mes han tingut les pitjors inundacions en molts anys, la pitjor onada de calor de la història i ara un tifó. Nosaltres, però, estem de vacances i amb l’alleujament d’haver fugit d’un cul de sac. Badem i badem pel barri de Shinjuku fins que ens adonem que practicament no hem menjat res des de l’esmorzar japonés del Ryokan. Avui fem una excepció i triem un restaurant europeu. Espaguetis, calamars arrebossats, mandonguilles, amanida, risotto… Ja en teníem ganes! Demà tornarem a la immersió gastronómica.
Dia 9/12 – 29 de juliol de 2018 – Tokyo
Descobrir Tokyo de la mà de la Vanessa, una guia catalana nascuda a Centelles, és un luxe. La Vanessa fa cinc anys que viu al Japó. El seu marit es dedica a la instal·lació de parcs solars per tot el país. Ella va decidir estudiar l’idioma durant sis hores al día i avui en día treballa de guia per a turistes catalans, espanyols i anglesos. El domini de l’idioma, el coneixement de la ciutat i, sobretot, la seva simpatia i amabilitat fa que tot plegat flueixi la mar de bé.
Passejant pel barri de Harajukj – carrerons peatonals amb botigues elegants – hem presenciat un fet inaudit. Un policia perseguint a un lladre a crits. La veritat és que cap dels dos corria gaire. El policia cridava com un boig – la Vanessa ens ha traduït el que deia: Aturat, has robat! Aturat, has robat! – tractant d’atrapar al lladre. La traveta d’un venedor de roba de segona mà l’ha fet caure. El més sorprenent és que el policia no l’ha emmanillat ni l’ha agafat pel braç. Tots dos han desfet el camí un al costat de l’altre esbufegant. El policia repetia Ho has robat, Ho has robat i el lladre el seguia docilment. Semblava un pare renyant a un fill per alguna malifeta. La nostra guia ens ha explicat que és un fet del tot inusual presenciar un robatori a ple carrer. El país té fama de ser segur al 100%. De fet els turistes japonesos que viatgen a l’estranger reben consells bàsics de seguretat per prevenir robatoris. No portar massa diners en efectiu a sobre, vigilar les maletes, etc.
L’anècdota ens ha portat a parlar de l’aplicació de la pena de mort al Japó. La pena s’aplica per a delictes de sang i només quan hi ha hagut assassinats múltiples. Aquest és el cas dels components del grup Aum Shirinkyo condemnats per l’atac amb gas Sarín al metro de Tokyo l’any 1995. En cinc atacs coordinats, els autors van alliberar gas Sarín a varies línies de metro. L’atac va provocar tretze morts i centenars de ferits i és una de les raons per les quals no hi ha cap paperera als carrers ni al metro de les grans ciutats. El día 6 de juliol d’aquest any, fa només vint-i-tres dies, el govern del Japó va executar a sis membres del grup i el 26 de juliol, dijous passat, va executar als altres sis condemnats. El procés d’execució té les seves particularitats. En primer lloc a la família dels presos no se’ls avisa del día exacte de l’execució. Se’ls notifica la mort a posteriori. En segon lloc el mètode emprat és la forca. I en tercer lloc la tasca de prémer el botó que acciona el mecanisme pel qual el pres cau al buit i d’escanyar amb la corda, recau en tres funcionaris. Hi ha tres botons iguals i cap dels funcionaris sap quin és el que, de veritat, acciona el mecanisme.
La pena de mort es va tornar a aplicar a partir de l’any 1993 degut a l’augment del delictes de sang als anys 90. Des d’aleshores 126 persones han estat executades al Japó. L’atac al metro de Tokyo i una sèrie assassinats múltiples van endurir les opinions de la societat i de la justicia a favor de la pena capital. L’any 2007 el pare d’una dona de 33 anys assassinada a la Prefectura d’Aichi prop de Nagoya, va recollir 318.000 firmes en suport a la pena de mort. Per altra banda, Amnistía Internacional denuncia que la justicia japonesa basa gran part de l’acusació en confessions obtingudes sota coacció. Els sospitosos queden aïllats durant vint-i-tres dies després del seu arrest. Pateixen interrogatoris de fins a dotze hores al día sense la presència del seu advocat, sense gravar les converses i sota una pressió extrema perquè confessin. Un cop han rebut la sentencia, els presos poden passar anys al corredor de la mort sense possibilitat de reobrir els seus casos.
Dia 10/12 – 30 de juliol de 2018 – Tokyo
Avui ens ha acompanyat el senyor Junichiro Yamada, Jun pels amics. En Jun va néixer l’any 1947 i parla castellà après a Salamanca als anys setanta. El seu tarannà puntual, organitzat i metòdic ha xocat de front amb la nostra improvisació mediterrània. Canvis de pla constants que el senyor Yamada ha entomat amb un somriure encantador.
Un dels innombrables transbords al metro ens ha portat a la estació Tokyo Central. L’edifici d’obra vista està inspirat en la estació central d’Amsterdam. Aquesta dada que en Jun ha deixat caure com si res, ha estat borinant dins meu com una digestió pesada fins que, al cap de 3 hores i enmig de la explicació magistral a ple sol sobre les diferents dinasties i emperadors del Japó dels últims deu mil anys, no he pogut aguantar més i li he preguntat. “Por qué construyeron una réplica de la estación de Amsterdam en el centro de Tokyo”? En Jun m’ha mirat amb cara de : “Ens estem saltant el planning” però ha tingut la santa paciència d’explicar-m’ho.
Holanda i Japó han mantingut una relació especial des del segle XVII. Prèviament, el 1543, havien arribat els primers europeus al país. Eren comerciants portuguesos amb la intenció de fer negoci i portar la fe católica al Japó amb l’ajuda de la Companyia de Jesús. La rebel·lió de Shimabara de 1637 – aixecament armat de camperols japonesos, principalment cristians – va ser sufocada amb l’ajuda dels holandesos protestants. Els portuguesos i els espanyols, com a representants dels països catòlics, van ser expulsats i va començar la relació comercial exclusiva entre Holanda i el Japó. Els tractes es tancaven amb la Vereenigde Oostindische Compagnie o VOC – Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals – a Dejima, l’illa artificial construïda a la bahía de Nagasaki tres anys abans per acomodar als portuguesos. Un país petit, a l’altre punta del món, sense ambicions colonitzadores ni adoctrinants, es va convertir en el soci comercial per excel·lència. Els holandesos eren els únics que tenien dret a fer negocis amb els japonesos encara que no els era permès d’abandonar Dejima per entrar a la resta del país. Tenien prohibit trepitjar la terra sagrada del Japó. Els vaixells trigaven gairebé un any en cubrir la ruta entre els ports holandesos, fent escales a ports de l’Àfrica i la India, i Dejima. Cada vaixell que atracava, era inspeccionat pels funcionaris locals que plegaven les veles fins que tornava a salpar. Quan la VOC va fer fallida el 1795, el govern holandés va asumir el control directe del negoci.
Es diu, es comenta es rumoreja que la relació especial entre els dos països es manté avui en día i es veu que la familia real holandesa i els emperadors del Japó són íntims. El rey Guillem Alexandre i la seva dona Máxima Zorreguieta, mantenen unes relacions especials d’amistat amb els emperadors Akihito i Michiko i també amb els prínceps Naruhito i Masako. La princesa Masako va lluir un vestit taronja durant una recepció als seus amics de l’ànima holandesos al Palau Imperial. Detall que Máxima Zorreguieta va saber apreciar. Per tornar-li el gest, va convidar a la seva amiga Masako a Holanda, en viatge privat, per tractar-se de la seva depressió. No sabem si Màxima la va rebre vestida de blanc amb un punt vermell…
Dia 11/12 – 31 de juliol de 2018 – Tokyo
Avui hem conegut a la Masako Toyama. La Masako va aprendre a parlar castellà, i una miqueta el català, a Barcelona l’any 1989. El pare de la Masako era periodista esportiu i va ser enviat a la nostra ciutat per a cobrir els tres anys pre olímpics. La Masako s’hi va quedar i va fer bons amics. Aquells amics ens l’han presentat. Avui ens ha convidat a sopar al restaurant Gonpachi Nishiazabu. En aquest restaurant es va rodar la seqüència més sagnant de la pel·lícula Kill Bill II de Quentin Tarantino.
El moment de demanar el menjar a qualsevol restaurant del Japó és complicat. No hi ha gaires cartes escrites en anglès ni personal que el parli. El nostre japonès segueix sent nul. Avui teníem la sort d’anar acompanyats d’una intèrpret excel·lent però he volgut ensenyar a la Masako com funciona l’aplicació ‘Google Translator’. Ha quedat estupefacta. Només cal fer una fotografia del text a traduir. Els resultats són sorprenents.
Google Translator és capaç de reconèixer i traduir els caràcters japonesos i els de més de 100 idiomes gràcies a l’adquisició el 2014 de la start-up Word Lens. La teconología desenvolupada per aquesta empresa està revolucionant el món de la traducció. El cas del japonès és un dels més complicats però si proveu l’aplicació amb dos idiomes de l’alfabet llatí o proveu de traduir qualsevol web, us en fareu creus. Molt aviat serà possible parlar en el nostre idioma per telèfon i que l’interlocutor ens escolti en el seu en temps real.
L’escriptura de l’idioma japonès prové de la Xina. Va ser importada a través de Corea el segle IV. Hi ha tres sistemes d’escriptura clàssics i un de transcripció. Dins el sil·labari Kana trobem el Hiragana, per a paraules d’origen japonès i el Katakana, sil·labari emprat principalment per a paraules d’origen estranger. El Kanji són els caràcters d’origen xinès i el Romaji és la representació del japonès amb l’alfabet llatí. És gairebé tan complicat d’explicar com entendre-ho!
Aquests dies m’he fixat en què la senyalització a la gran majoria d’ascensors, semàfors, portes automàtiques, lavabos, estacions de metro, ferrocarrils, aeroports, etc. estan en japonès, anglès i en sistema Braile per als invidents. Aquest sistema inventat per Louis Braille el 1825, és dels pocs idiomes universals. Qualsevol invident amb coneixements de Braile pot entendre un text escrit en aquest llenguatge. Pels idiomes que no utilitzen l’alfabet llatí, hi ja adaptacions dels símbols a la transcripció al nostre alfabet sense tenir en compte l’ordre alfabètic. Els invidents grecs, hebreus, àrabs, coreans, xinesos o japonesos poden entendre el Braile aprenent petites adaptacions. Esperem que Google en prengui nota aviat.
Dia 12/12 – 1 d’agost de 2018 – Tokyo
Aquest matí hem matinat per anar al que queda del mercat de Tsukiji. Es tracta del mercat majorista de peix i marisc més gran del món tot i que ha conegut temps millors. Inaugurat el 1935, pel mercat passen cada día 480 tipus de peix diferent i uns 270 tipus de fruites verdures. L’edifici, però, s’ha quedat antiquat. No està adaptat a la normativa de terratrèmols, ni a la d’incendis i els teulats estan construïts amb abestos – Uralita -. El trasllat a la nova ubicació, a només quatre quilòmetres de l’antic, a Toyosu, s’ha vist envoltat de polèmica per les protestes dels comerciants del barri de Ginza i per problemes amb la contaminació del sòl.
El trajecte, segons Google maps, és el següent: Caminar 600m durant 8 minuts fins a la Shinjuku-sanchome Station i agafar la Marunouchi Line – hem comprat un ticket de día sencer per 600 yens -. Després d’un trajecte de set parades, baixar a Ginza Station. Canvi de tren. La Hibiya Line ens porta a Tsukiji. Total 32 minuts. Hem sortit de l’hotel a les 8.35 pensant que la hora punta ja havia passat. Doncs no. Hi ha tanta gent a aquesta ciutat que gairebé sempre és hora punta.
La Marunouchi Line té un total de trenta una parades i travessa Tokyo d’oest a est i altre cop cap a l’oest en forma de “U” gegant. Quan hem pujat a Shinjuku, el vagó anava bastant ple segons el barem barceloní. Mig buit amb baremo de Tokyo. A cada estació s’omplia més i més. Els japonesos són molt peculiars al metro. Bé, són molt peculiars a tot arreu però al metro és especialment sagnant. Ningú parla amb ningú. Ningú mira a ningú. La majoria estan abduïts pel mòbil o dormen. Si tanquem els ulls, podem creure que viatgem sols. Cada cop que el metro entra a una estació, els passatgers que estan més a prop de la porta, surten educadament a l’andana per deixar sortir als que ho necessiten. Acte seguit tornen a entrar ocupant el seu lloc al costat de la porta. El problema ve quan no s’hi cap. Els passatgers que tracten d’entrar a un vagó saturat, fan un gir de 180º i comencen a emputxar d’esquenes. Avui día 1 d’agost de 2018, a les 8:55 a.m., a l’estació de Yotsuna, ha emprat aquest mètode un japonés enorme. Era l’individu més gros que hem vist aquests dies. Al metro de Nova York hauria passat desapercebut però a Tokyo no. Ha anat emputxant a poc a poc però amb fermesa amb la seva esquena de lluitador de sumo però fins que ha aconseguit encabir-s’hi. Ni un sol renec per part de la resta de soferts ocupants del vagó. Hem viatjat quatre parades en aquest estat d’anxovament fins que ens ha tocat baixar.
S’estima que l’àrea metropolitana de Tokyo té una població de 38 milions de persones. Hi ha unes 1.200 estacions de ferrocarrils, trens d’alta velocitat, metro, línies privades i tramvies. La gran majoria d’estacions, amb connexions amb d’altres línies, són centres comercials gegants sota terra. L’estació Tokyo Central, per exemple, té més de quatre quilòmetres de túnels peatonals per enllaçar les diferents línies. L’estació Shinjuku, la nostra, té més de 200 sortides. S’estima que el metro de Tokyo transporta cada día 40 milions de persones.
Durant els últims quatre dies hem format part d’aquesta gentada. Ho trobarem a faltar.
Roger Valsells 