Salvador Alsius (1948) és llicenciat en Ciències Econòmiques i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. Fou degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya entre 1997 i 2001 i des del 1975 imparteix classes a la UB i a la UPF. Ha treballat a diversos mitjans de la premsa escrita i a Televisió de Catalunya on va presentar el Telenotícies Migdia i el Telenotícies Nit. Actualment ocupa la vicepresidència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).
El CAC és l’autoritat independent de regulació de la comunicació audiovisual de Catalunya. Té com a finalitat vetllar pel compliment de la normativa aplicable als prestadors de serveis de comunicació audiovisual, tant públics com privats.
El passat 21 de febrer al Col·legi de periodistes vostè va intervenir al Debat ”Els Mitjans de Comunicació que necessitem a Catalunya” dins el Congrés Participatiu Catalunya i Futur. Ens va cridar l’atenció la seva crida a la necessitat de fomentar l’educació en el consum de mitjans de comunicació.
Quin paper creu que ha de jugar la família en aquesta educació?
L’educació mediàtica, o “media literacy” com se’n diu internacionalment, és una necessitat que va anar creixent amb la implantació de la cultura de masses, però que darrerament s’ha fet encara més imprescindible amb el fenomen de les pantalles d’ús individual i de l’eclosió de les xarxes socials. Els adults necessitem, tots, incorporar hàbits d’ús i consum ben mesurats. I als infants i els adolescents se’ls ha d’educar també per tal que se sàpiguen moure de forma hàbil i crítica en els nous ecosistemes comunicatius. I és clar, doncs, que no només els centres educatius s’han d’implicar en aquesta causa, sinó també les famílies.
Estan preparats els pares dels adolescents per a educar als seus fills en el consum de mitjans?
A fer de pare i a fer de mare se n’aprèn sobre la marxa. Això passa per a tots els aspectes de l’educació. Però en aquest camp, el de l’ús de les tecnologies de la comunicació, la qüestió encara es fa més complicada perquè els familiars adults són els primers que han d’incorporar comportaments saludables. Malament rai es podrà limitar l’ús del telèfon o de la tablet a un adolescent que veu el seu pare i la seva mare completament enganxats fins extrems obsessius als mateixos artefactes.
Els familiars adults són els primers que han d’incorporar comportaments saludables
Si ens creiem les dades aportades per l’Enquesta sobre l’Equipament i Ús de les Tecnologies d’Informació i Comunicació a la Llar (INE, 2016), un 50% dels infants amb 11 anys ja tenen mòbil, als 14 un 90% i als 15 un 93.9%, aquesta educació ha de començar a Primària?
I tant! De fet, cada cop són més les escoles o mestres a títol individual que ho fan. Nosaltres organitzem els premis “CAC a l’Escola” on hi ha guardons per a totes les franges del sistema escolar, des de parvulari fins a treballs de recerca de final de batxillerat. I jo, com a jurat dels premis, he vist coses fetes per nens de P4 que són una autèntica meravella. Per exemple, un bon mestre pot ensenyar a vailets de 4 anys que les imatges ens poden portar a enganyar si no ens les mirem amb prou atenció.
Segons l’analogia proposada per la degana del Col·legi de Periodistes Neus Bonet ens preocupa molt per la dieta alimentària i molt poc la “dieta mediàtica”. Podem afirmar que, de la mateixa manera que menjar cada dia només bistec no és bo pel nostre cos, consumir només un mitjà de comunicació no és bo per la nostra informació. Formaria part d’aquesta educació una dieta més variada?
Aquesta analogia, efectivament, la vaig escoltar per primer cop a la Neus Bonet en un debat que va fer TV3 sobre la postveritat. I vaig pensar que era una imatge molt potent per convèncer a la gent sobre la importància de l’educació mediàtica. L’educació alimentària ha de començar des de la més tendra infància, oi? Doncs si a més de la dieta alimentària ens comencem a preocupar també per la dieta mediàtica, la lògica hauria de ser la mateixa. I, seguint la metàfora, hauríem de parlar de varietat, però també de capacitat de seleccionar que ens posem a la boca i de què és millor abstenir-se per evitar indigestions.
Viure a un país bilingüe ens permet triar un ventall molt ample de mitjans en català i castellà per informar-nos. Com es pot informar de què passa a Catalunya la població de fora del nostre país que no entén el català?
El problema, clar, és que existeix una asimetria… Millor dit, n’existeixen dues, d’asimetries. La primera és què hi ha en el nostre propi país entre els usos del català i de l’espanyol en l’esfera pública. Per més que des de certs sectors polítics es vulgui tergiversar, el català no està tan implantat com l’espanyol als mitjans de comunicació. Existeix un equilibri raonable a la ràdio, però no pas a la televisió. La legislació no obliga les televisions estatals a atendre suficientment la pluralitat lingüística. I encara més decantada és la situació del cinema. L’altra asimetria és la que ve donada per la manera com els mitjans d’abast estatal que es veuen dins i fora de Catalunya informen sobre tot el que passa aquí. Qüestió molt complicada i que té difícil solució mentre les coses siguin com són.
Creu que l’espiral del silenci d’alguns mitjans nacionals mencionat per vostè a una entrevista a Vilaweb el juliol del 2017, segueix augmentant?
Algú va definir el periodisme com la voluntat de publicar allò que algú no vol que publiquis. De gent que fa tot el possible per silenciar informacions sempre n’hi ha hagut i en continua havent-hi, aquí i a la Xina. És cert, tanmateix, que la pràctica de la tergiversació s’ha fet sistèmica, i d’això és del que se n’ha dit postveritat. Però permeteu-me que sigui una mica ingenu, potser, i us digui que els vels sempre s’acaben aixecant.
Qui el promou aquest silenci?
Ningú no pot negar que l’empresa periodística ha decaigut. És a dir, han anat desapareixent els empresaris que creien que la informació ben feta era un producte que per ell mateix podia resultar rendible. I els grans grups mediàtics viuen cada vegada més immersos en un entramat d’interessos polítics i econòmics que es fa difícil descabdellar. En aquest Totum-revolutum hi trobem els bancs, els governs, les multinacionals que venen productes ben aliens a la informació periodística. I del garbuix en surten dues coses igualment preocupants: el silenci i el soroll pseudoinformatiu.
Els grans grups mediàtics viuen cada vegada més immersos en un entramat d’interessos polítics i econòmics que es fa difícil descabdellar.
Creu que aquesta estratègia tendeix a crear una postveritat interessada?
Sí, absolutament.
La recepta clàssica de periodisme, periodisme i més periodisme per combatre la postveritat és viable en l’entorn de precarietat laboral actual?
Què ens queda, si no? És veritat que les condicions laborals no sempre són les òptimes, ni de bon tros, per exercir un periodisme ètic o de qualitat, que per cert per a mi són una mateixa cosa. Però cal treballar per superar els obstacles i tractar de fer-ho possible.
Finalment, quin d’aquests tres llibres escrits per vostè ens recomana?
- La informació, un concepte clau per a la ciència contemporània
- Ètica i periodisme
- La ética informativa vista por los ciudadanos.
Crec que “Ètica i Periodisme” resulta més assequible i per exemple connecta molt millor amb el que hem estat parlant en aquesta entrevista. Per cert que, vaig tenir l’honor que aquell treball fos reconegut amb el premi de recerca en Comunicació que en aquell moment atorgava el govern de la Generalitat i que ara concedeix precisament el CAC, la institució per a la qual treballo.
Roger Valsells 