Les comparacions són odioses tot i que veure què fan a altres països amb l’educació o la justícia, és molt sa per agafar perspectiva.
En un entorn de lluita pel llenguatge i de qüestionament de la referencialitat, les acusacions d’adoctrinament de l’escola catalana han afegit encara més llenya al foc.
Adoctrinar és una paraula amb connotacions molt negatives però totes les escoles del món formen el pensament dels alumnes. L’Espanya de les autonomies va decidir transferir les competències d’ensenyament, entre d’altres, a les Comunitats Autònomes. És important remarcar que, pràcticament tots els polítics de l’arc parlamentari català, han sigut educats en el sistema d’immersió lingüística. Si fos cert que l’escola catalana adoctrina, com és possible que hi hagi dos polítics tan diferents com l’Albert Rivera de Ciutadans i el David Fernàndez de la CUP?
A França, per exemple, l’educació és la mateixa a tot el país. Els alumnes de tot el territori francès, incloent-hi les colònies, estudien el mateix temari a la mateixa hora. El temari de l’assignatura d’història que s’imparteix a França no té res a veure amb el contingut del temari que s’ensenya a les escoles d’Anglaterra. Un personatge com Napoleó considerat un heroi a França, al Regne Unit s’ensenya que era un boig.
També s’ha acusat TV3 d’adoctrinament. No hi fa res que sigui una de les poques televisions públiques auditades amb empreses externes de reconegut prestigi ni que, per exemple, les cròniques electorals no estiguin signades pels periodistes per protestar pel minutatge estricte dels continguts. Posar al mateix sac a totes les televisions públiques d’Espanya és molt més rendible que no aturar-se a analitzar una per una el seu funcionament.
Seguim amb la lluita pel llenguatge i ens fixem en la justícia. El món acadèmic ha sigut incapaç d’arribar a un acord sobre el concepte de sedició. Es tracta d’un dels delictes més greus del Codi Penal però no hi ha consens sobre la seva definició. La interpretació que aconsegueixi obrir-se pas provocarà conseqüències molt importants a causes obertes com las que afecten als polítics catalans.
Quan el coronel Pérez de los Cobos, cap del dispositiu de l’1 d’octubre, diu: “…no admito el concepto carga policial” està seguint una estratègia legal, encaminada a desmuntar l’argumentari de la part contraria, abans que arribi a jutjar-se.
En aquests moments tan complicats, la causa independentista està apel·lant a organismes com les Nacions Unides. Si ens fixem en la reacció de les Nacions Unides davant de denúncies molt més greus, veurem que és una via amb poc recorregut. Per altra banda, els informes de les Organitzacions No Governamentals (ONG) més prestigioses sobre la violència policial el dia 1 d’octubre no provoquen cap mena de reacció als partits majoritaris excepte la de denigrar al missatger.
Roger Valsells 