Renovar-se o morir

No podem culpar a Internet de tots els mals. La xarxa de xarxes compta amb un recorregut prou important en el món dels mitjans de comunicació. Qui no s’hi hagi adaptat, ha begut oli.

Estratègies com el clickbait són una fugida endavant per a captar audiència amb esquers que poc tenen a veure amb els continguts de qualitat. La publicitat és qui ha dictat les normes fins ara però l’únic camí sòlid i sostenible del sector és apostar per una relació directa cap al públic.

La bona notícia és que no tot està perdut. La dolenta és que, pel que fa als mitjans del nostre entorn, fan tard. Avui en dia és molt més fàcil crear un mitjà de comunicació del no-res que no pas reconvertir un mitjà tradicional. No hi ha cap diari dels importants que tingui una estratègia com la del New York Times (NYT), The Guardian o The Washington Post.

Agafem el NYT com a exemple. La seva aposta ferma pels continguts i la independència que han mantingut aquests anys fa que creixi en nombre de subscriptors. El corresponsal a Espanya i Portugal, Raphael Minder, comptava amb un equip de tres redactors i dos fixers per a cobrir els fets del mes d’Octubre a Catalunya. És un exemple, clar que dedicar recursos a produir bons continguts, és rendible.

La feina del fixer és aconseguir que el corresponsal entengui el context del país

La figura del fixer local és clau per poder cobrir amb garanties un esdeveniment com els 3 últims mesos del 2017 a Catalunya. La paraula fixer es podría traduÏr com la persona que arregla coses, que sol·luciona problemes. La feina que fan va des de la més elemental traducció, passant per aconseguir entrevistats, localitzacions, solucions logístiques i sobretot convertir-se en els ulls locals dels periodistes estrangers. Aconseguir que el corresponsal entengui el context dels fets.

David Messeguer, doctor en periodisme i freelance de nombrosos mitjans, havia contractat a fixers a nombrosos països àrabs i per tant ja tenia experiència quan el va contractar el NYT. Des del primer moment va tenir clar que havia de deixar la bandera a casa i agafar la ploma. Treballar d’aquesta manera va suposar una alenada d’oxigen. Disposar de recursos per a poder fer entrevistes, redactar, contrastar, verificar. Un cop superat el tsunami informatiu de la tardor del 2017, ha de buscar-se la vida per a seguir fent bon periodisme.

El biaix dels mitjans de comunicació locals cap al bàndol unionista o cap a l’independentista va provocar que l’única manera de saber què estava passant era informar-se per mitjans internacionals. La polarització de la societat es veu reflectida en el tractament que fan els mitjans de la informació del procés. Raphael Minder explica com un lector li va enviar un missatge al seu correu informant-lo que s’havia donat de baixa del NYT perquè als seus articles no defensava la causa independentista. També sorprenia molt a la redacció del diari nord-americà quan el govern espanyol denigrava organitzacions tan prestigioses com Human Right Watch o Amnistia Internacional.

 

Leave a Reply

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s