Lídia Heredia i Soler (Badalona, 1971) és llicenciada en Ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha desenvolupat la seva carrera a la ràdio, televisió i premsa escrita. Actualment dirigeix i presenta el programa Els matins de TV3.
Neus Bonet, degana del Col·legi de Periodistes, va fer una analogia interessant al debat “Veritats compartides” el dia 23 de maig del 2017 organitzat pels Serveis Informatius de TV3 al CCCB. Bonet va incidir sobre el fet que estem molt capficats amb la dieta alimentària i molt poc la dieta mediàtica. De la mateixa manera que alimentar-nos cada dia només de carn no és bo pel nostre cos, consumir només un mitjà de comunicació no és bo per la nostra informació. Formaria part d’aquesta educació una dieta mediàtica més variada?
Actualment la “varietat mediàtica” és gairebé una obligació si es pretén estar ben informat. Et diria que necessites fer el teu propi mosaic amb informacions d’aquí, d’allà i de més enllà per aproximar-te al màxim als fets, a l’estat real de la qüestió. Fer-ho és feixuc, cansat i, si no coneixes una mica el sistema mediàtic, fins i tot impossible. Amb això també hi compten els interessats que les postveritats triomfin.
Viure en una societat bilingüe ens permet triar un ventall molt ample de mitjans en català i castellà per informar-nos. Com es pot informar de què passa a Catalunya la població de fora del nostre país que no entén el català?
Sortosament, la qualitat i veracitat de la informació no depèn de la llengua en què està escrita. O explicada. Hi ha rius de tinta escrits en català que són autèntiques manipulacions i veritats com temples escrites en castellà, anglès o francès. I a la inversa. Em sembla molt ingenu pensar el contrari. És cert que el panorama mediàtic català és molt més variat, però actualment hi ha un munt d’opcions per accedir a informació, a bona informació, en qualsevol llengua. Insisteixo en l’exercici del mosaic propi, de saber triar i discriminar amb criteri propi i sentit crític.
Hem de fer el nostre propi mosaic amb informacions d’aquí , d’allà i de més enllà per conèixer l’estat real de la qüestió
Si ens creiem les dades aportades per l’Enquesta sobre l’Equipament i Ús de les Tecnologies d’Informació i Comunicació a la Llar (INE, 2016), un 50% dels infants amb 11 ja tenen mòbil, als 14 un 90% i als 15 un 93.9%, aquesta educació hauria de començar a Primària?
Crec que tot el que té a veure amb la nostra relació amb la tecnologia forma part de la nostra vida des que naixem. Li podem demanar a l’escola que s’hi posi (una cosa més que li demanem!) però fer-ho no ens eximeix de la responsabilitat a nosaltres, com a famílies, com a societat, com a comunitats. Al final, la tecnologia és una eina, un instrument, que ens pot costar més o menys aprendre a fer servir. Però l’important continua sent el contingut, a què accedim i com ens hi relacionem. Perquè ho fem servir. Per tant, tornem al tema del criteri. L’escola ja hi treballa des de sempre i en tots els àmbits; intentar formar ciutadans amb criteri propi. També en relació a l’ús de la tecnologia.
Creus que els pares dels adolescents d’avui en dia, són prou conscients dels perills de donar per bones segons quines notícies i, per tant, poder transmetre-ho als seus fills?
No ho sé si en som conscients o no. Però que aquestes qüestions són oportunitats educatives, segur. L’exemple és un instrument educador sempre. Predicar una cosa i fer-ne una altra no acostuma a funcionar. Si nosaltres som selectius a l’hora de donar per bones certes informacions i ho expliquem a casa, generem debat i ens ajuda a nosaltres i al nostre entorn.
Afecta la credibilitat dels mitjans aquest entorn de suposada postveritat?
I tant! El context és “perfectament confús” i és terreny adobat per crear dubtes, malfiances, rumors interessats, desacreditar mitjans… i això afecta la credibilitat de tothom. Val a dir que els mitjans de comunicació també han cavat la seva pròpia tomba durant molts anys (crisi econòmica i laboral, dependència excessiva del poder, crisi professional…) sense posar-hi remei i ara no s’hi val culpar de tot als altres. Però sens dubte ara els mitjans han de treballar el doble perquè la seva credibilitat sigui reconeguda. HI ha molta competència i, en alguns casos, molt competitiva.
Com ha canviat la teva feina amb l’aparició de les xarxes socials i la possibilitat de rebre feedback gairebé instantani de la teva audiència?
Vull pensar que, en essència, no l’ha canviat però segur que m’enganyo. A tots ens afecta què diuen de nosaltres, tant quan és per elogiar-nos com quan és per dir-nos cul d’olla. I el problema és que sovint les xarxes no són la millor plataforma per la crítica constructiva, que acostuma a necessitar una discussió de més de 140 caràcters. D’altra banda, les xarxes s’han convertit en una font més d’informació. També en una font de propaganda. Els polítics sovint s’expressen a través d’elles, però no deixa de ser “declaracionitis”. La diferència és que ara no cal que esperin que la tele o la radio arribin amb el micro; ara sempre tenen un micro. Amb l’avantatge, des del seu punt de vista, que ningú repregunta. I després hi ha el fenomen del “periodisme ciutadà” que pot aportar. Per mi és un complement al periodisme professional, no un substitut.
Com has viscut personalment els rumors que circulaven sobre la teva baixa? (Les xarxes socials han viralitzat un rumor afirmant que la directora de Els Matins de TV3 havia estat sancionada dos anys per la cadena arran de les entrevistes que va fer als líders del PP i Ciutadans, Xavier García Albiol i Inés Arrimadas, respectivament. TV3 ho ha desmentit amb una entrevista a la periodista que ha aclarit que està de baixa per a recuperar-se d’una lesió a la cama).
Com una pega de l’ofici i dels temps que corren! Però amb total tranquil·litat.
T’has sentit obligada a desmentir-ho públicament? Creus que pot tornar a passar?
Una mica sí, la veritat. Malgrat que fa certa ràbia haver de desmentir un rumor que s’acaba de pressa trucant a TV3 i preguntant. Però sí. Al final jo mateixa vaig proposar que em truquessin en directe al centre de rehabilitació. El primer dia de programa al mes de gener. Vam explicar que estava de baixa per una lesió de genoll, però es veu que no n’hi ha prou!
Si estem a l’era de la postveritat, quin període de la història va ser el de la veritat?
Cap! Ara en diem postveritat, però tota la vida n’hem dit mentida, o mitja veritat, o manipulació o tergiversació. La història n’està plena. Sobretot la història política. Potser el més interessant del moment és que ara ho hem identificat com un element a combatre, ho hem “detectat”. Coneixem algunes de les forces i poders que estan al darrere o poden estar interessats en fer creïble una postveritat. I això estimula el periodisme. Hauria de ser benzina pel bon periodisme.
Haver detectat algunes de les forces que estan interessades a fer creïble una postveritat, hauria de ser benzina pel bon periodisme.
La recepta clàssica de periodisme, periodisme i més periodisme per combatre la postveritat és viable en l’entorn de precarietat laboral actual?
No sé si és viable però jo no en conec cap més. Calen periodistes ben formats, amb ofici o amb possibilitat d’adquirir-ne, caps exigents i propietaris dels mitjans amb una clara voluntat de servei públic i professional.
Tens una visió optimista sobre el futur de la professió de comunicador?
Per mi un comunicador no ha de ser exactament un periodista. Poden ser coses diferents. En tot cas, per escrit, per la ràdio, per la tele o per les xarxes, sempre hi haurà algú que ens expliqui què passa i procuri aportar elements que ens ajudin a entendre perquè passa. Això és el periodisme. I en un món cada vegada més complicat i difícil d’explicar aquest ofici hauria de tenir un futur brillant… A no ser que ens conformem amb explicacions simples d’una realitat que no ho és gens. Que la professió tingui futur depèn de la qualitat de la nostra feina, però també de l’exigència del públic. Aquí també podria aplicar allò de: tenim el periodisme que ens mereixem.
Roger Valsells 