La gran majoria de mitjans de comunicació han passat d’estar a l’ull de l’huracà a tractar de navegar com poden per un tsunami que els pot fer miques
El paper dels mitjans de comunicació, durant els fets de la tardor del 2017, ens mostra com gran part de la premsa espanyola i molta de la catalana ha sacrificat la veritat adulterant-la amb una visió única. El periodisme s’ha atrinxerat a favor o en contra en comptes de jugar un paper de diàleg i moderació. El relat dominant del procés ha canviat de mans. Sobta veure segons quins titulars de diaris poc sospitosos de militar a la causa unionista o sentir locutors líders d’audiència fent davantals més propis de polítics unionistes eixelebrats.
La necessitat de clarificar tot aquest panorama ha afavorit la proliferació d’empreses de verificació de continguts com el blog malaprensa.com, de Josu Mezo, que es dedica a desmuntar notícies fins arribar-hi al seu origen o la secció Fact Check del programa El Objetivo de l’Ana Pastor, a la Sexta. Aquestes iniciatives segueixen la tendència iniciada ja fa uns quants anys als Estats Units, el fact and fast checking.
Si volem saber com estan reaccionant els mitjans internacionals, per força hem de fixar-nos en que està fent The Guardian al Regne Unit. La seva editora, Katharine Viner, pot presumir d’un diari capdavanter amb la revolució tecnològica i de periodisme compromès. Viner destaca tres fets fonamentals per tenir la fotografia de la situació actual. En primer lloc la imperiosa necessitat dels mitjans d’aconseguir clicks els porta a una dinàmica perillosa. En segon lloc l’epidèmia de periodisme de declaracions i finalment la crisi d’objectivitat: com es legitimen els mitjans a si mateixos?
Moltes fonts afirmen que el periodisme es troba en situació de càncer terminal. La proliferació d’emissors sumat a la manipulació dels continguts per part del poder, fa que la qualitat dels mateixos baixi en barrena. El periodisme necessita matisos. Avui en dia torna a brollar el sentiment de control i de manipulació. D’una imatge se’n fan mil interpretacions i sembla que la societat necessiti consumir en blanc o en negre. Però la realitat no és només blanca o negra.
Les dades són importants però més important és la narrativa que les sustenten. Per més clicks que aconsegueixis a les teves notícies, mai en tindràs prou. D’aquesta crisi en pot sorgir una oportunitat. Seleccionar una comunitat molt concreta i servir-li informació de qualitat augmenta les subscripcions.
Un altre cas de premsa internacional digne d’esment és el dels diaris The Washington Post i The New York Times entonant el mea culpa després de la derrota de Hillary Clinton. Els dos diaris van publicar articles reconeixent que havien apostat descaradament a favor d’un dels candidats i havien perdut l’objectivitat.
I tot plegat com es regula des de l’administració? A casa nostra existeix el Consell de l’Audiovisual Català (CAC) que ha començat a dissenyar un protocol pioner a escala mundial per a detectar continguts que incitin al suïcidi. Aquest és un assumpte sobre el qual hi ha un consens absolut i que està servint com a pedra de toc per entrar a temes molt més espinosos pel que fa a continguts digitals.
Roger Valsells 