La febre de l’hort. Crònica d’un segrest.

Que Dios no te mande todo el dolor que puedes soportar”. Pot semblar el títol d’un bolero però resumeix molt bé el patiment sofert pel cooperant Albert Vilalta durant els nou mesos de segrest al desert del Sahel.


     El Boeing 737 de Royal Air Maroc provinent de Barcelona amb escala a Casablanca, aterra a l’aeroport de Dakhla, l’antiga Vila Cisneros 1 al Sàhara Occidental. És el 27 de novembre de 2009. A l’avió hi viatja l’Albert Vilalta per participar per tercer cop al comboi d’ajuda humanitària de la ONG Barcelona Acció Solidaria. Aquesta ONG, fundada l’any 2000, té com a objectiu realitzar tasques de cooperació a Mauritània, Senegal i Gàmbia. Els vint vehicles de la caravana han sortit de Barcelona cinc dies abans per carretera. L’Albert fa el trajecte fins a Dajla en avió per motius d’agenda.

     Les mesures de seguretat adoptades per la ONG abans de sortir de Barcelona són les habituals en aquest tipus de viatges; tramitar els permisos oficials obligatoris, informar les ambaixades corresponents dels països per on creuen i contrastar amb les autoritats locals la “temperatura” del recorregut. El fet que els promotors francesos del ral·li Paris Dakar haguessin decidit deixar d’organitzar la cursa per terres d’Àfrica i traslladar-se a Sud-amèrica l’any 2008 per motius de seguretat no fa saltar cap mena d’alarma.

El trasllat del rally Paris Dakar a Sud-amèrica del ral·li Paris Dakar per raons de seguretat, no alarma a la organització de la caravana solidària

El dies 27 i 28 de novembre, l’Albert participa en projectes de cooperació gaudint de la feina en equip amb els seus col·legues de solidaritat. L’ambient és distès i alegre. Tirar endavant tasques de cooperació planificades durant mesos és molt satisfactori. La carretera entre Dajla i Nouakchott és de les més transitades de la zona i res fa presagiar el que acabaria passant.

El diumenge 29 de novembre de 2009 al capvespre, el Land Rover 4X4 conduït per l’Albert surt d’una benzinera a 150km de Nouakchott, capital de Mauritània. Al cotxe, l’últim del grup, viatgen també els companys de cooperació Roque Pascual i Alicia Gámez. Han aconseguit sintonitzar Radio Exterior de España i escolten la transmissió del partit de futbol entre el Barça i el Real Madrid al Camp Nou. El davanter suec del Barça, Zlatan Ibrahimovic, marca un gol pel Barça i l’eufòria es desferma al cotxe. Els seus acompanyants es diverteixen amb els crits de joia culer de l’Albert.

     És en aquell instant que es produeix el segrest. L’Albert ho reviu a l’entrevista: “Tot va ser molt ràpid perquè de sobte se’m van posar dos cotxes al costat apuntant-me amb metralletes i vaig haver d’aturar-me en sec. Vam tenir temps de dir alguna cosa per la radio però vaig haver de parar i baixar. En aquell moment mateix em varen disparar tres trets a la cama amb lo qual vaig entrar en un estat d’atordiment absolut. Pensava més en què m’havia passat, com estava i el dolor que em feia que no en qui era aquella gent. Vaig pensar que eren bandits, no vaig pensar en cap moment que fossin terroristes islamistes. Al principi vaig pensar que eren bandits.”​

     Els forcen a encabir-se de mala manera dins un dels tot terrenys i comença una fugida desbocada pel desert. Les primeres 48 hores son de confusió total. La prioritat dels seus captors és arribar a una zona segura i no s’aturen per res. No els donen beguda ni menjar i ni tant sols fan cures a les ferides rebudes a la cuixa, genoll i turmell. Les sacsejades i els tombs del recorregut fan veure les estrelles al ferit. Aquells dos dies es converteixen en la prova més dura de la seva vida. Arriba al límit.

​      Al cap de dos dies de fugida, els terroritstes consideren que es troben fora de perill. Aturen el 4X4 al mig del desert i comencen a aparèixer altres cotxes del no res. En un d’ells hi viatja un metge de guerra que comença a curar-li les ferides. Preguntant en francès al metge, s’assabenten que han estat segrestats per AlQaida.

     Els primes cinc mesos son molt complicats. Costa molt fer-se càrrec de la situació, i acceptar-la és un suplici. Els constants canvis d’amagatall i les seves ferides fan que qualsevol altre pensament que no sigui la supervivència simplement no existeixi. Després de 150 dies de captivitat, aconsegueix una certa estabilitat en el dolor de la cama i assumeix que el segrest va per llarg. En aquell moment pren una decisió que, probablement, li salva la vida.

El segrest, a més de 2000 km del seus amagatalls, suposa un salt qualitatiu pels bandits del Sahel

Decideix imposar-se la rutina de tornar a imaginar, dibuixar, i projectar tal i com ha fet sempre. Comença per aplegar pedres de diferents mides i s’inventa un joc d’escacs per jugar amb un dels vigilants de l’amagatall al desert. Molt aviat s’adonen que han viscut en dos mons massa diferents i ho deixen córrer.

     Els demana un un bloc de notes i un bolígraf per a poder escriure i dibuixar i hi accedeixen rapidament. Per a un Enginyer de Camins com l’Albert els projectes es planifiquen a mig o llarg termini. La disciplina diària que s’imposa implica doncs “comprar futur” i preparar-se per la tornada a casa. Els moments que hi dedica apartat dels segrestadors i dels companys d’infortuni, es converteixen en escletxes d’esperança i de connexió amb la vida que portava abans de l’infaust 29 de novembre així com una projecció de vida per quan torni a casa.

​     En els quatre mesos que encara falten per a l’alliberament, l’Albert torna a pensar en el projecte de la construir un hort al terreny rústic comprat amb la Mònica al Baix Empordà. El bloc i el bolígraf proporcionat pels seus carcellers li serveixen per començar a fer croquis detallats del seu somni. D’alguna manera aconsegueix que, els darrers mesos de captiveri, es converteixin en una continuació de la seva vida creativa de sempre.

​     El dilluns 23 d’agost de 2010, nou mesos després de l’emboscada, l’Albert Vilalta i el seu company Roque Pascual són alliberats a Ouagadougou, capital de Burkina Faso a més de 2.000 km del lloc on els varen capturar. L’Alicia Gámez havia estat alliberada al mes de febrer.

     Un cop a casa, reprèn la construcció de l’hort ajudat pels dibuixos fets al desert. Avui en dia l’hort és una realitat on l’Albert s’escapa tot sovint per a seguir creant i a recollir els fruits de temporada. Quan li pregunten si la seva vida ha canviat molt després del segrest, ell sempre respon que la seva obsessió durant els nou mesos de patiment era recuperar la seva vida. Seguir fent el que feia abans. Per tant res no ha canviat.


Seminari I – Projecte Investigació

Grau en Periodisme i Comunicació Corporativa  URLBlanquerna 
 Link a Projecte original (visualitzar amb ordinador, no apte per mòbils)

1.1 Vila Cisneros: (en àrab الداخلة, ad-Daẖila, “l’exterior”; en castellà Dajla  Ed-Daḵla) és una ciutat del Sàhara Occidental. Fundada per colons espanyols com a Villa Cisneros, va ser la capital de Río de Oro sota la colònia. El nom va ser donat per l’arabista Espanyol Emilio Bonelli. Durant molt temps, Villa Cisneros va constituir l’única presència espanyola al territori sahrauí. Durant els anys seixanta del segle XX, la dictadura de Franco va construir a la ciutat un dels tres aeroports amb pista asfaltada que existeixen al Sàhara Occidental, amb codi IATA: VIL 

1.2  “Antoine de Saint-Exupéry relata en su libro Tierra de hombres la ocasión en que el fuerte ahora objeto de discordia le salvó la vida.En aquellos días, los últimos años veinte del siglo pasado, Villa Cisneros consistía en un fuerte y una pista de aterrizaje. La urbe que hoy conocemos como Dajla crecería a la sombra de esa construcción militar. El escritor acababa de incorporarse como piloto de línea a la Sociedad Latécoère, que cubría el trayecto Toulouse-Dakar. Instalado en “esa patria de viento y estrellas”, había comenzado a escribir su libro más famoso, El Principito. Durante una de sus rutas nocturnas sobre el Sáhara se extravió. Había perdido toda esperanza de salvar la vida cuando bajo él apareció la señal luminosa del fuerte.” EL País

1.3  Imatges Vila Cisneros

Leave a Reply

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s