Dia 1: 22 de gener 2018
Comencem per visitar el National Museum of African American History and Culture. Forma part de la xarxa de 19 museus Smithsonian. El nom ve del fundador, un tal James Smithson (c. 1765-1829), noble d’origen francés interessat en la ciència. Cada cop que he pogut viatjar als EEUU m’ha cridat l’atenció aquesta cultura dels més rics de tornar a la societat part del què han guanyat. Museus, edificis per a les universitats, fundacions per a la investigació, etc… El cas més espectacular d’avui en dia és The Giving Pledge (el compromís de donar): 172 multimillonaris de tot el món coordinats per Bill Gates & Warren Buffet s’han compromés ha donar un % altíssim de les seves fortunes a causes socials.
Fiscalment els beneficia fer-ho? Segur que si però no es tracta només d’estalviar impostos. Les fortunes acumulades són absolutament obscenes i “tornant” a la societat part d’aquest capital acumulat netegen la consciència per la forma amb que les han aconseguit. No podem oblidar que aquest país tant jove, divers i dinàmic ha arribat a ser el que és gràcies a la mà d’obra gratuita provinent dels esclaus importats d’Àfrica durant els primers 150 de la seva existència. Al Museu que vam visitar ahir ho remarcaven constantment.
A més dels esclaus, els EEUU han sigut durant molt anys un lloc amb una immensa capacitat per atreure el millor talent del món. Ja sigui perquè fugien dels seus països d’origen (Einstein) o perquè aquí han trobat l’ecosistema ideal per a desenvolupar la seva feina (la família de Steve Jobs provenia de Síria). La política erràtica i racista de l’actual administració perjudica el país vetant l’entrada a gent de segons quins països amb l’excusa paranoide de la seguretat.
Només espero que Europa sàpiga aprofitar-ho!
Dia 2: 23 de gener 2018
Hem estat tot el matí al NewsMuseum. Ubicat al rovell de l’ou a Pennsylvania Avenue (avinguda que va del Capitoli a la White House) a un edifici nou de trinca construït per les Knight & Annenberg foundations. Tafanejant les webs d’aquestes fundacions un no pot deixar de fer comparacions doloroses amb el panorama mediàtic del nostre país. Els germans Knight, per exemple, creien que una societat ben informada pot decidir millor quins són els seus interessos i que és esencial pel bon funcionament d’una democracia representativa…
Els continguts del museu van des de la invenció de la impremta a mitjans del sXV fins a avui en dia. Evolució tecnológica, cobertura de grans aconteixements històrics com la caiguda del mur de Berlin el 1989 o els atemptats de l’11S a New York, el paper de la premsa a les guerres, els fotoperiodistes, els pioners com Ted Turner amb la CNN (primer canal 24h de noticies) o Michael Bloomberg (informació bursàtil en temps real pre-internet), presentadors històrics com Edward R. Murrow, la plaga actual de les Fake News, periodistes morts o segrestats a tot el món, portades de més de 800 diaris de tot el món impreses cada dia i mostrades a l’aparador del museu…
La comparació amb el panorama de la premsa al nostre país no només fa mal sinó que dona pistes de fins a quin punt estem a anys llum. Els nordamericans es prenen molt seriosament la llibertat de premsa i, encara que tampoc hi ha cap mitjà 100% independent dels seus amos, patrocinadors i lectors, la lluita per adaptar-se als nous temps i per la objectivitat fan de la premsa escrita americana un exemple a seguir. No és cap casualitat doncs que el Washington Post sigui propietat d’un dels homes més poderosos del món des del 2013. Jeff Bezos d’Amazon.
A la tarda hem quedat amb un argentí que treballa al FMI i ens ha fet un tour intensiu d’aquest organisme tant misteriós com inquietant. Sabieu que l’FMI és dels pocs organismes, juntament amb la ONU, que agrupa al 99% dels paisos del món? Sabieu que l’FMI (3.000 treballadors a Washington) supervisa totes les despeses que fa el Banc Mundial (10.000 treballadors a Washington)? Sabieu que Estats Units és el contribuent no1 de l’FMI amb un 20% i que a Espanya li correspon un 1%? Sabieu que quan hi ha crisi a la resta del món mundial a WashingtonDC ni s’inmuten perquè la gran majoria treballen a l’administració pública?
PD: que malament es menja a la capital de l’imperi!
Dia 3: 24 de gener 2018
Improvisar, a vegades, dona bon resultat. Després de patejar-nos la ciutat visitant l’East Market, el National Airspace Museum, la seu central de l’Smithsonian, el cementiri d’Arlington i Georgetown… teníem gana. Molta gana! Arrossegant-nos com ànimes en pena per la M Street amb la 19 (no s’hi maten amb els noms dels carrers), veig un restaurant que es diu BOQUERIA! Menjar casolà català ben servit i bé de preu sempre i quan demaneu cervessa (Estrella!) en comptes de vi.
Però anem a pams. Haig de confessar que a primera hora hem tornat a entrar al NewsMuseum per fer una última visita ràpida aprofitant que la entrada era per dos dies i que el nostre apartament és al mateix edifici!!! Sortint arrossegat per la orella per la meva estimada esposa, agafem un dels Taxis color vermell menstruació típics de DC (estem tant integrats que ja l’anomenem així a la capital del món lliure) i enfilem cap a l’East Market amb l’esperança de trobar una mica de vida gastronómica local. Us ho podeu estalviar, fa peneta. Parades de salxitxes i pollastre dipositats sobre gel, una miserable parada de fresh fish digna del Madame Tussaud i poc més. Fotem el camp cames ajudeu-me cap al Museu de l’espai. Què voleu que us digui; veient la réplica de l’Apolo XI embolicada amb paper de plata taronja costa de creure que hi anessin… Répliques de l’avió del Lindenberg i els requeriments ultramasclistes dels anys 60 per ser hostessa de vol de la Panam han acabat amb la nostra paciència i ho donem per vist. Parem un moment a la seu central de l’Smithsonian Institute i a acabo d’empapar-me de millonetis generosos. Next station: Arlington Cemetery. 400.000 soldats de totes les guerres americanes hi són enterrats juntament amb 2 presidents: William Howard (1930) i JFK & family. Impressiona de veure-ho in situ i de saber que no és el més gran dels 147 que hi ha per tots els EEUU!
Cinc minuts en bus i aterrem a Georgetown. És una altra cosa!. Cases de fusta restaurades amb gràcia, cupcakes boníssims, botigues potents (el Zara ha arribat tard i ocupa un local més aviat rústic) i la Universitat on va estudiar, entre molts altres, Bill Clinton. Quan hem arribat al campus provo sort amb el WiFi ansiosament com si fos un saurí buscant aigua i me n’he adonat que lo puto Samsung havia conectat automaticament a la WiFi de la prestigiosa Georgetown Univeristy amb el mateix password que el de la meva Universitat a Barcelona! Es veu que tenen un acord de col.laboració… M’ha fet gràcia.
Demà més
Dia 4: 25 de gener 2018
El Menú d’avui ha consistit en:
Entrants: Veggi Omelette per esmorzar cuinada i servida per uns Salvadorenys molt simpàtics al costat de l’apartament. Sempre que hem pregunten d’on soc contesto “Barcelona!”. La segona pregunta acostuma a ser “esto es España, no?” Si tinc un dia combatiu els explico una mica el perquè de tot plegat. Si no, canvio de tema. Avui li he dit a la caixera de El Salvador: “Verdad que ustedes se independizaron de España? Pues nosotros también queremos lo mismo”. S’ha quedat entre pensativa i extranyada.
Primer plat: Visita al National Museu of American History. Un altre monstre de la Smithsonian Institute. Ens ha sorprès gratament l’enfoc del museu. D’entrada comencen a parlar del menjar! Innovacions en agricultura, en processar i empaquetar el menjar… Vaig captant que és un Museu d’autobombo. Ho confirmo als següents apartats dedicats al transport marítim tant important els primers anys del país, al ferrocarril, els cotxes, els empresaris i inventors destacats, els diferents orígens dels ciutadans del país, l’explicació del sistema electoral i, no podia faltar, les guerres.… tot plegat amb un desplegament de medis espatarrants.
Segon plat: Hem llogat un parell de bicicletes i donem una volta pel Mall i pels diferents monuments dedicats a Presidents. És una ciutat molt ciclable. Tot i que fa un fred que pela ho hem gaudit molt.
Postres: A la tarda hem conegut a en Xesco Reverter. Corresponsal de TV3 a Washington i ex-alumne de Blanquerna. En Xesco porta 6 mesos a Washington amb la seva família i hi serà, en principi, fins al final del mandat del Trump. Ens ha explicat un parell de trucs divertits de les cròniques que fa des de Washington i hem comentat la jugada de la vida de corresponsal, de la ciutat, dels Estats Units, etc… Sabíeu que el 25% de les feines de la ciutat de Washington tenen relació amb el sector públic?
Berernar: Volíem visitar un barri una mica més “vivible” i hem anat a petar a Adams Morgan. Una mica més de caliu si que té però no hi ha per tirar cohets. Sopem a un restaurant turc molt correcte. Em va agradar més Georgetown. Tornant d’Adams Morgan fem una última passejada per la Llibreria del Congrés al costat del Capitoli per despedir-nos d’aquest tros de ciutat.
After Eight: És una ciutat ben peculiar. El centre és ple d’edificis governamentals amb una arquitectura molt semblant; façana de pedra artificial amb finestres molt estretes look bunker. Edificis espectaculars però, a diferència del downtown de la majoria de ciutats americanes, no hi ha grans gratacels. Sembla ser que no hi pot haver cap edifici més alt que els 555 feets (169 m) de l’obelisc dedicat a George Washington. Li falta molt de caliu. Costa de trobar alguna botiga de queviures com cal o algun carrer comercial. La ciutat respira història per tot arreu i venen ganes d’estar-s’hi tot un mes per acabar d’assimilar-ho.
Demà NYC!
Dia 5: 26 de gener 2018
Hi ha més vida a una sola illa de Manhattan que a tot el centre de Washington DC.
La primera impressió al sortir al carrer a Pen Station de Nova York a la 7a Avinguda amb el carrer 33W després de 3h de viatge en tren amb el comodíssim Armtrak des de Washington, és com la d’un nadó el dia del part. Hem estat uns dies a la placenta còmoda i segura de la capital política dels EUA i, de sobte, hem sortit al món real.
S’hem fa difícil descriure el brogit de Manhattan. He apuntat algunes de les frases de la marquesina d’un modest teatre de Broadway perquè us feu una idea de lo exagerats i hiperventilats que són quan volen vendre la seva moto: “Hilarious nonstop pandemonium; A riotous explosion of comedy; It cranks the chaos up to 11”.
El primer que hem fet un després de fer el check-in a l’hotel i badar amb les vistes a Times Square ha sigut complir amb el ritual de pujar al Top of the Rocks del Rockefeller Center. La vista sobre Central Park era meravellosa. Escric “era” perquè han construït tres gratacels immensos entre el mirador i el parc malbaratant la vista. N’he comptat set més en construcció per la zona! La vitalitat d’aquesta ciutat dona vèrtig.
La seguretat és una prioritat per la ciutat i per tot arreu hi ha vigilants més o menys armats. Un d’ells m’ha explicat que ha sentit per Radio McUto Manhattan que s’ha venut per 90M$ un dels apartaments de l’edifici més alt i més nou i més tot que s’acaba de construir… qui sap. La veritat és que tothom és molt amable i amb ganes de xerrar.
Badant per la 5a Avinguda hem passat per davant de l’edifici on vivia el President Taronja. S’ha convertit en una atracció turística més. La gent fa cua per fer-se una foto amb els goril·les del “Secret Service”. Hem aprofitat l’avinentesa per a fer un pipí als seus lavabos daurats.
Abans de a sopar al Inakaya, un japonès meravellós i caríssim del carrer 40, he pogut tafanejar a la llibreria Barnes & Noble de la 5a Avinguda. “Fire and Fury” és el primer llibre que trobes només entrar. Escrit pel periodista Michael Wolf sosté la teoria que Trump realment no volia ser president. En realitat es va presentar per guanyar popularitat i convertir-se en una estrella encara més mediàtica. Segons Wolf, tota la campanya estava pensada per a reaccionar a la derrota amb “Foc i fúria” i fer del victimisme una imatge de marca. Pel que no estaven preparats era per guanyar. Una velleta molt simpàtica que fullejava el mateix llibre m’ha confessat que té un parent que està tant tocat de l’ala com en Trump. Ni ella ni jo l’hem comprat. El que si he comprat ha sigut una edició especial de la revista Time sobre l’any que vaig néixer, 1968, el Time d’aquest mes que parla de la quantitat ingent de dones que volen ser candidates a desbancar al President Taronja, la revista New Yorker que també parla del Orange President i de la seva dèria per insultar a tothom i una biografia del Jann Wenner, fundador de la revista Rolling Stone. La meva dispersió comença a agafar caires preocupants.
Bona nit
PD: No us perdeu la resposta que ha donat el Museu Guggenheim al Trump quan aquest els ha demanat un quadre del Van Gogh per a decorar la Casa Blanca
Dia 6: 27 de gener 2018
Avui m’agradaria destacar algun dels “moments gratis de qualitat (MGQ)” del dia. En clau yankee; “The nominees for the best MGQ of the day are“:
Best neighbours initiative: The High Line in Chelsea
La High Line és un parc públic deliciós que ocupa una antiga via de tren elevat construïda els anys 30. La línia transcorria pel mig dels edificis i servia per transportar mercaderies des de l’antic districte industrial. Als anys 80 va quedar en desús i es va aprovar la seva demolició. Un veí de Chelsea, Peter Obletz, s’hi va oposar. Després de lluitar-ho als tribunals, va guanyar i va crear l’associació “Friends of the High Line”. Avui en dia la ciutat de Nova York n’és la propietària però l’associació creada pels activistes del barri s’encarrega del manteniment.
Best out of budget project: Oculus de Santiago Calatrava
No és només una estació de metro de les línies N, R, W, 2, 3, 4, 5, A, C, J, Z i dels trens cap a New Jersey. És un centre comercial gegant, fastuós, elegant, espectacular i absurd construït al costat del forat deixat per les torres bessones. El millor és la forma d’esquelet de balena gegant amb les costelles blanques impolutes de l’interior. Tot plegat sembla una falla valenciana descomunal però digne de veure.
Best walk over troubled waters: The Brooklyn Bridge
Agafar el metro fins a la primera parada de Brooklyn i tornar passejant pel pont al capvespre, és gairebé obligatori. Ens ha costat una mica trobar l’entrada del camí però un cop enfilats hem anat apropant-nos a Manhattan xino xano per un pas elevat sobre els cotxes. L’estampa Woody Allenesca és espectacular tot i que trobo a faltar la silueta de les torres bessones. No m’hi acabo d’acostumar.
Best dance performance: Michael Jackson parade at Grand Central
Al metro sempre hi passen coses. Baixem a Grand Central i sentim la música de Michael Jackson a tot drap. Un grup de gent rodeja a uns ballarins. Es tracta d’un grup de cinc nois negres que es van alternant per ballar recordant al seu ídol. Quin ritme, quina flexibilitat i quin mal de genolls només de veure’ls! Ho fan tant bé que fins i tot m’ha semblat enxampar a un dels policies reconcentrats relaxar-se per un moment.
Best classical station: The Grand Central
Potser s’ha vist superada per altres estacions més modernes però segueix conservant els encants d’un clàssic. “If you see somethig, say something. Alert a Police Officer”. Fins i tot els missatges d’alerta els mostra de manera discreta i elegant. Al diminut quiosc central d’informació coronat amb quatre rellotges en forma d’esfera, hi ha dos empleats malcarats i avorrits de la seva feina que contesten de qualsevol manera, i n’hi ha un altre que és un encant. Sempre m’ha fascinat la gent que, tot i tenir feines poc agraïdes, sap respondre amb un somriure eficient a les preguntes dels viatgers.
And the winner is…
Dia 7: 28 de gener 2018
“The Phantom of the 50s”
Prologue: Esmorzar llegint l’edició dominical del New York Times. El diari té un disseny vertical i estret. Facilment doblegable per llegir al metro. Onze suplements individuals però amb el mateix format. Business, Travel, Sports, Arts & Leisure, Book Review… no m’ho acabaré mai!
Música: Me estoy volviendo loco / Azul y negro
Overture
Act one: The Metropolitan Museum of Art
Scene 1: Passeig previ creuant Central Park sota un txirimiri suau. Per un moment no hem sentit cotxes.
Música: The sound of silence / Simon & Garfunkel
Scene 2: La cua per veure els dibuixos de Michelangelo Buonarroti és antològica! Fem el recorregut esquivant pals de selfie d’orientals riallers, famílies amb nens avorrits, guies cridaners i un allau de turistes del tot el món fent veure que els interessa el geni italià. Mai més en diumenge plovent! Comprem el catàleg de la exposició i envio un WatsApp d’auxili a la nostra estimada Lurdes perquè ens faci una master class a Barcelona. Fugint de la marabunta hem vist de reüll obres de Boticelli, Rubens, Caravaggio, Rembrandt, Canaletto, Van Gogh, Gaugin, Picasso i una retrospectiva de David Hockney… Apostoflant!
Música: Should I stay or Should I go / The Clash
Act two: SOHO (South of Houston)
Scene 1: El metro ens diposita al Soho i anem a complir un altre dels nostres rituals. Menjar al mega colmado Dean & Deluca. Creat per Giorgio DeLuca i Joel Dean fa 40 anys ve a ser com el Vinçon de les bones èpoques; productes de tot el món ben triats i exposats a una ubicació magnífica. La distribució del local evoca les botigues de queviures de principis de segle XX combinat amb disseny actual. Una meravella. És un misteri perquè només s’han expandit pels Estats Units i Àsia.
Música: Mistery Train / Elvis Presley
Scene 2: Baixant des del Soho cap al One World Trade Center trobem un canvi radical a l’alçada de Canal Street. Comença TRIBECA (Triangle Below Canal). El panorama a les primeres tres illes de la mateixa Broadway Street és totalment diferent. Botigues cutres, top manta per tot arreu, personatges inquietants però pacífics… potser si que en Robert de Niro hi està invertint a fons però el tram entre Canal i Chambers Street fa pena.
Música: A reluctant hero / Taxi Driver Soundtrack
Act three: ONE WORLD TRADE CENTER
Scene 1: Triem les 17:00h per pujar al mirador de la torre One World Trade center i gaudir del sunset. L’encertem de ple. No faré cap spoiler del show que munten. Simplement constatar, un cop més, que en saben molt aquests americans. Impressiona veure des del pis 102 els forats que ocupaven les torres bessones. Val la pena
Musica: Tears in heaven / Eric Clapton
Finale: No està gens malament per ser el meu últim dia abans de fer els 50. Espero que us hagi agradat. A partir de dimarts em podreu trobar al meu blog.
Música: Waiting on a Friend / The Rolling Stones
Roger Valsells 
Molt bé, Roger, fas venir ganes de tornar-hi!
LikeLike