La carretera de Damasc a Maalula travessa un dels fronts de guerra que va rodejar la ciutat. És ara quan comencem a captar mínimament la magnitud de la destrucció. Quilòmetres i quilòmetres de runa del que van ser els barris perifèrics de la ciutat endevinats darrere els vidres tintats del nostre cotxe.
-Podem parar un moment?
-No és segur.
-Podem anar més a poc a poc?
-Millor que no.
Maalula ens espera, el programa turístic no es pot alterar. De fet, fa més des de fa més de vuit mil anys que ens espera, data en què s’estima que es va constituir el primer monestir a la zona.
Arribar-hi, però, suposa passar innombrables check-points de soldats avorrits i escaldats en els seus uniformes sota un sol inclement. Paperassa i segells, mirades burocràticament incisives per fer veure que controlen alguna cosa.
A Maalula es veu que encara es parla en arameu i sembla que el govern col·labora en la seva supervivència encara que, malgrat ser un idioma mil·lenari, no té cap valor com a llengua oficial per fer tràmits amb l’administració, ni s’ensenya a les escoles ni existeix cap mitjà de comunicació que preservi la seva supervivència. Tot depèn de la transmissió oral de pares a fills…
El monestir de Maalula, mil vegades destruït i reconstruït, ocupa el millor lloc de la ciutat al costat d’una font d’aigua i de les runes de l’Hotel Safir. En arribar-hi, però, el que més ens impacta són dos blindats de l’exèrcit rus escoltant un autobús ple de reclutes de l’exèrcit de Putin de visita al monestir. L’estampa és tan sorprenent que no podem deixar de comentar-la amb dues monges sud-americanes que ens expliquen el seu calvari a Alepo durant la guerra.
Massa inputs en poc temps.
Hotel Safir. Foto: RV
L’altre monestir important de la ciutat és el de Santa Tecla, ortodoxe, restaurat amb diners de Rússia. Els soldats s’hi passegen ufans mentre es fan fotografies amb els seus Samsung Galaxy sota l’atenta mirada d’una família de sirians residents al Canadà que han tornat de vacances al seu país.
De tornada a Damasc passegem pel barri cristià fins que la calor ens esgota i ens refugiem a la nostra bombolla condicionada. El so de la ciutat no són les converses de la gent ni el regateig del basar, ni els clàxons de les motos elèctriques o dels cotxes impacients, és el soroll dels centenars de grups electrògens dièsel que produeixen l’electricitat que el govern no és capaç de generar. És com tenir aparcat un camió antic amb el motor en marxa tot el dia davant de casa.
Mesquita Omeya, Damasc. Foto: RV
La cara de resignació mesopotàmica dels habitants del centre de Damasc denota cert alleujament després d’anys de patiment que els ha tornat al punt de partida. Tanta mort i destrucció per continuar governats pels mateixos i, a més, patint les sancions de la comunitat internacional.
D’alguna manera que se m’escapa s’espavilen per obrir cada dia les seves botigues, servir menjars deliciosos per un preu irrisori, per donar-nos la benvinguda a cada passa que donem i per suportar unes condicions de vida inimaginables dins la nostra bombolla europea.
No crec que visitar Síria suposi legitimar aquest règim. Crec que és la millor manera per trencar prejudicis i per aportar el nostre granet de sorra a la millora de les condicions de vida d’una gent que ja ha patit prou.
Roger Valsells 