L’últim passeig pel centre de Damasc ens provoca enyorança anticipada. Han sigut pocs dies, però intensos. Síria sembla que no ens vol deixar anar amb checkpoints constants i uns tràmits duaners eterns. Sort que el nostre conductor sap navegar els esculls burocràtics deixant anar bitllets i cigarrets a tort i a dret per agilitzar la nostra sortida.
Les carreteres al Líban són molt pitjors que a Síria, però els cotxes són molt més potents i el nostre conductor es llança a una carrera demencial per arribar a Baalbek abans d’entrar a Beirut per visitar el temple de Júpiter. Malgrat els avançaments impossibles i els cops de volant suïcides arribem sans i estalvis. Pel camí hem vist centenars de construccions precàries fetes amb lones de plàstic de la UNHCR. Són els milers de refugiats que malviuen a més de 40 graus a l’estiu i a temperatures sota zero a l’hivern en un llimb legal insostenible. Ningú sap ben bé quants d’on venen ni quants n’hi ha, però les condicions de vida que han de suportar no poden entrar dins els nostres paràmetres de cap manera. La iconografia de les carreteres ha canviat de l’omnipresència del retrat de Baixar al-Àssad a Síria als retrats dels líders de Hezbollah mentre ens apropem a Baalbek, al Líban. La potència dels símbols per marcar territori i deixar clar qui mana peti qui peti.
Roger Valsells 